I Franquin va recrear Spirou i Fantasio

Continuem avui amb un tòtem del còmic francobelga, Spirou i Fantasio. La veritat és que, tot i ser un clàssic entre els clàssics, mai no m’havia apropat a res d’aquest personatge.
I això de clàssic no ho dic perquè sí, i és que desconeixia que el personatge té la barbaritat de 84 anys (va néixer el 1938). La seva història és curiosa i força única, i es podria resumir de la manera següent: és un personatge de propietat des de quasi l’inici d’una editorial, Dupuis.

L’história de Spirou i Fantasio

Aquesta editorial volia fer la competència a la Revista de Mickey, i li va encarregar a Rob-Vel la creació del personatge, que seria el titular de la seva pròpia revista. Però poc després de començar, Rob-Vel va ser cridat a files: la Segona Guerra Mundial arrasaria amb tot. La revista es va continuar publicant gràcies als dibuixos de Jijé, mentre el creador estava presoner pels alemanys. Finalment, en 1943, a causa de com eren de complicades les comunicacions entre França i Bèlgica, Rob-Vel va acabar de vendre els drets restants que tenia sobre el personatge a l’editorial. Jijé i altres dibuixants van continuar treballant amb el personatge des de llavors.

No va ser fins al 1946 que la sèrie va passar a les mans d’un jove ajudant de Jijé anomenat André Franquin. Aquest jove es va fer seu el personatge en poc temps i el va mantenir durant 22 anys. I va arribar a ser, sens dubte, un dels millors historietistes de la història. Per mi, i és qüestió de gustos, superior a tots els seus coetanis. No en va Hergé, creador de Tintin, va dir que «al seu costat, no soc més que un pobre dibuixant«.

Després de Spirou, la seva altra gran fita va ser Sergi Grapes, un personatge molt desconegut aquí a Espanya en comparació amb França o Bèlgica. Es una sèrie molt divertida, enginyosa i amb un humor negre molt intel·ligent. Per això no m’he acostat mai a un personatge com Spirou, més infantil i amb un humor menys transgressor, amb el qual tenia la sensació que Franquin se sentia més a gust.

El volum 1 de Spirou i Fantasio per Franquin

Però recentment em vaig trobar a la biblioteca el número u de col·lecció que recopila les històries de l’autor amb el personatge. Ens trobem amb les primeres aventures escrites per un molt jove Franquin, encara sota tutela d’en Jijé, que es van començar a publicar en 1945.

Ens podem imaginar que el to de llavors i les seves històries no tenen res a veure amb allò que arribaria a ser. Així, si no es té en compte el seu context, aquestes històries (sobretot les primeres) són francament difícils de llegir com a obra autònoma actualment. Spirou era una sèrie de caràcter molt infantil, que transcorria en un món que clarament no existeix avui dia. Com a exemple evident hi ha la darrera història, Spirou i els pigmeus. Encara que es publica 15 anys després de l’ara polèmic Tintin al Congo, aquesta història pateix de tots els tòpics i paternalismes cap a Àfrica i els seus habitants que imperaven en aquella època.

Tot i això, el volum és una oportunitat única de veure l’evolució artística d’un autor. És increïble l’evolució que presenta el treball de Franquin durant els tres anys que inclou el llibre. Tots els aspectes, la narració, el disseny de personatges, el dibuix i el grau de detallisme, l’ús dels negres i les ombres, el guió, tot, absolutament tot, canvia i s’actualitza de manera força radical. Al final del volum ja veiem que Franquin ha fet seva la col·lecció, i que a partir d’allà només hi pot créixer.

Així, els guions continuen sent molt enfocats al públic infantil i pequen de certa ingenuïtat (no oblidem que el còmic i els mitjans audiovisuals encara estaven en bolquers). Però suposo que Spirou i Fantasio encara evolucionarà en aquest aspecte en els següents toms, fins a arribar a llegir el Franquin més proper al de Sergi Grapes (tot i que amb un to més infantil, sens dubte).