Lupus, de Frederik Peeters

Lupus, de Frederik Peeters, és un clar exemple per a qualsevol que desconegui el mitjà que el còmic pot tractar qualsevol gènere o temàtica.

Lupus es podria considerar un relat de ciència ficció més o menys clàssic a primera vista. Però Frederik Peeters ens narra una història d’amistat, amor i bàsicament sobre allò que implica fer-se gran. La despreocupació inherent de la joventut es perd a causa dels esdeveniments que ofereix la vida, i de poc o res serveix intentar madurar abans d’hora. És un cant a viure el moment, desmitificar la joventut i donar sentit a la vellesa.

Un autor TOP

Al meu entendre, Frederik Peeters és del millor que hi ha com a dibuixant i narrador actualment a l’escola europea. Té un estil de dibuix reconeixible i alhora molt adaptable, així com un disseny de personatges increïble. Toca tots els pals i té una producció sorprenent. Una de les primeres obres, Píldoras azules, és una meravella autobiogràfica sobre la seva relació sentimental amb una noia seropositiva, mare d’un fill amb la mateixa malaltia. Un còmic – o novel·la gràfica, com vulgueu – molt recomanable per a qualsevol. Reconec que aquest autor per a mi és una debilitat, i ho comparo molt amb Naoki Urasawa, que també destaca pel mateix: la versatilitat de personatges i la narració.

Tot i que en el cas de Lupus, la història es desenvolupa pel meu gust de forma excessivament lenta i pausada. L’autor sempre s’ha sentit còmode amb les escenes reflexives i contemplatives, però potser en aquest cas s’ha passat de frenada. Em fa la sensació que els quatre toms que compon l’obra originalment es podrien haver compactat en tres. Ingerències editorials? És possible… De totes maneres, a qui li agradin aquest tipus d’històries, on és gairebé més important el que passa al cap dels personatges que el que passa fora, gaudirà amb Lupus.

“Amb Lupus, Frederik Peeters no només ha consolidat la promesa que ja havia anunciat a Píndoles blaves, sinó que a més ha despuntat com un d’aquells rars autors capaços d’atorgar una empremta íntima, reflexiva i summament personal als seus treballs de gènere, transcendint-los i enriquint-los . ”

Óscar Palmer. Revista U

Pel que fa al dibuix, Peeters està al seu -gran- nivell. Durant la lectura del tom es nota una lleu evolució, sobretot en l’ús de l’ombreig, afavorint l’enteniment del traç. També és cert que durant la història l’entorn varia molt, encara que principalment d’un entorn salvatge a un de més asèptic. Encara que crec que és una mica més general. Cal no oblidar que, amb Lupus, Peeters encara no havia acabat de polir l’estil, ja de per si molt depurat ja des dels seus inicis.

Lupus no només sorprèn amb el títol

Encara que l’entorn de ciència ficció pot fer enrere més d’un o una, aquest només serveix d’eina argumental per traslladar els personatges a situacions que l’autor interessa que visquin. La fugida endavant, els problemes que porta la convivència, la soledat o l’envelliment es tracten aquí amb cura i cura. Tot això mitjançant uns personatges que són tan humans que gairebé es tornen tan realistes com, de vegades, odiosos.

Tal com ho he entès, el missatge principal de l’obra té a veure que res no és immutable, tot canvia, encara que alhora es pot fer llarg i tediós. L’acceptació de la maduresa i la millor perspectiva que t’aporta del que vol dir ser viu: la importància de les coses és relativa segons el punt de vista que s’utilitzi.

“Personatges amb densitat prenen vida gràcies al traç ferm i la suggeridora imatgeria de Peeters. Una narrativa plena d’enquadraments impressionants, pinzellades minimalistes i lírics silencis còsmics.”

Andrés S. Braun. El País

Pros

• El rerefons filosòfic de l’obra
• El realisme dels personatges

Contres

• El ritme lent d’alguns trams