Head Lopper

Head Lopper és una història d’espasa i bruixeria brutalment divertida. Ni més ni menys.

De monstre a monstre, i tiro perquè em toca…

A l’illa de Barra, la vida mai no ha estat fàcil. En els darrers temps, menys encara. Els monstres gegants són cada cop més nombrosos i delmen la població dia sí, i dia també. La vídua regent i el seu bebè emèrit no aconsegueixen frenar les incessants baixes de l’exèrcit reial. Els ànims estan per terra. Com a últim recurs, acudeixen a un mercenari, reputat per la seva diligència en separar els caps dels cossos dels seus enemics: Norgal, el Tallacaps. Però el resolutiu antiheroi, a més, ha de vigilar el que guarda a la seva pròpia bossa. I és que ell sap que amaga l’única cosa que el posa dels nervis (i això que els té d’acer): la xerraire cap de la perillosa Agatha, la famosa Bruixa Blava…
La missió del Tallacaps acabarà sent més gran del que s’esperava, i els seus enemics més terribles del que mai va poder imaginar.

Sí, la història de Head Lopper no és una ostentació d’originalitat, però ni falta que fa, lliura el que promet: epicitat i diversió per parts iguals. I funciona com el tall de la seva espasa.

A tallar caps!

Andrew MacLean va començar a autopublicar aquesta història i sembla que va arribar en mans adequades. Image, tercera editorial americana després de Marvel i DC, va començar a publicar la sèrie a tot el país, creant una nova franquícia i encimbellant MacLean com un dels autors més originals i interessants del moment.

El dibuix de MacLean és estilitzat, esquemàtic, es podria dir, però no mancat de densitat i complexitat. El seu ús de les masses de negre són a prop del nivell de Mike Mignola, i és un plus per a l’agilitat de la lectura. El disseny de personatges potser no és el més original, però sota el filtre del dibuixant, adquireixen un atractiu inusitat i diferent: generen interès i en volem saber més. La seva narrativa fa que sigui un còmic (o novel·la gràfica, com vulgueu), molt fàcil de llegir i molt espectacular, usant fins i tot recursos inusuals que, en una altra obra, resultarien estranyes però que aquí s’accepten com a naturals.

Estil retro-modern? El cas és que és “molón”

És un estil modern que alhora té un to retro dels vuitanta o els noranta, molt deutor dels videojocs, amb colors plans i força saturats. Potser és boig, però no puc evitar pensar en coses com els videojocs Golden Axe, o el mitjà-metratge Kung Fury o les sèries Stranger Things i Cobra Kay. No sé ben bé què em fa pensar-hi, ja que no crec que fos un estil que existís llavors, però en té alguna cosa… Per cert, molts noten referències també a Hora d’aventures, sèrie que està a la meva llista de deures… (potser un dia…).

Tot això fa de Head Lopper una obra fresca, dinàmica i divertida, per a joves i grans que busquen una fantasia més directa i agressiva que Bone que hagin gaudit amb Conan, Willow (la pel·lícula, no la sèrie), The Witcher o les batalles de Joc de Trons.

PD: Per cert, si us pregunteu què és un lopper, és una podadora… Es pot ser més directe que anomenar-se “Poda Caps”?

Pros

• Divertit i “molón”, t’agradarà “mogollón” (sic)

Contres

• No n’hi ha cap… Potser més profunditat en la història? Potser aleshores no seria Head Lopper i seria una altra cosa.