El Detectiu Conan: 60 anys menys que la Fletcher

Les obres de suspens sempre han estat atractives. Sherlock Holmes, les obres d’Agatha Christie, Colombo, S’ha escrit un crim, només són exemples de com enganxen els casos misteriosos d’assassinat, robatori i en general tot el més fosc de la societat. Jugar al Cluedo, buscant resoldre un enigma enrevessat ens ha enganxat sempre, independentment de l’edat.

Al lector jove si hi ha una obra històrica que destaca és la sèrie de novel·les dels Cinc. Aquest tipus d’històries tenen, a més, l’avantatge que s’adapta molt bé a un format episòdic: un crim és una història. Dintre totes elles avui en ressenyem una que destaca al Manga. És una obra que encara veuen els joves (encara que ja és longeva) i que reprèn el fil de totes les esmentades: El Detectiu Conan.

Elemental, estimat Conan

Gosho Aoyama ja va tenir un èxit força notable amb el Manga Yaiba. Era una mena de barreja entre el primigeni Dragon Ball (la referència és molt clara) i un spo-kon. Després de Yaiba, que va durar cinc anys, el 1994, Gosho va crear el seu èxit més gran fins ara. És un Manga que ha traspassat fronteres i que, encara avui, té un gran reconeixement: El Detectiu Conan.

Potser als de la meva generació ens va venir una mica tard, però no crec que El Detectiu Conan ens pugui semblar gaire aliè. I és que tota una generació de nenes i nens han cobert la necessitat de misteri amb aquest personatge.

La sinopsi és força senzilla, un noi d’institut té una capacitat de deducció sense igual, i col·labora amb la policia en alguns casos. La seva ambició no és altra que ser un nou Sherlock Holmes. Tot sembla truncar-se quan, portat per la seva impulsivitat, es creua amb una organització criminal que, en lloc de matar-lo, li dona un tractament experimental que el torna a transformar en nen. Adopta llavors el nom de l’estimat autor del seu ídol i segueix amb la seva vida resolent cas rere cas buscant desembullar la trama de la malvada organització.

Cal deixar clar des del principi que és una obra adreçada principalment a públic infantil o molt jove. És molt tendre veure que una cosa que en principi és un problema molt real, com que et converteixin en nen donant-te per mort, aquí s’assumeix com una cosa relativament senzilla de suportar. Aquí el que interessen són els casos, que resol un nen de primer de primària (amb una ment d’un de 16, que tampoc no va més enllà). Comptarà amb l’ajuda de la seva amiga de la infància i del pare d’aquesta, un detectiu força poc resolutiu. A més hi ha un científic que li proporcionarà gadgets al més pur estil James Bond per compensar la diferència física entre la majoria dels dolents i el mateix detectiu.

El que porta la foscor

Els casos en si tenen tot allò que ha de tenir aquest tipus d’històries. Agraden també de mirar l’abisme, de veure la foscor de front. I aquí, encara que l’autor insinua més que no pas mostra, cal dir que l’autor no escatima. Només cal dir que, ja que al primer capítol hi ha una decapitació. Potser en part per això, els casos generen interès i enganxen, encara que alguns són tan enrevessats que la seva resolució sol ser força inversemblant. Però això forma part d’aquest tipus d’històries i s’accepta com a tal. Aoyama, a més, domina la narració a la perfecció. Té un estil net i senzill, encara que molt característic, que s’adapta completament a les necessitats de l’obra i al públic.

La sèrie des de la seva estrena ha tingut un èxit descomunal: més de 250 milions de còpies s’han venut del Manga i l’anime és un dels més llargs de la història. A més, té una bona quantitat de pel·lícules (OVA). Aquest format, com ja passés amb moltes altres sèries com Colombo, li va com a anell al dit per als casos més elaborats i rellevants. Per això té una bona quantitat de pel·lícules.

En resum, El Detectiu Conan és una obra feta per als lectors més joves que els incitarà a llegir i els entretindrà de valent. Que ja és molt.