Categoria: terror

GeGeGe no Kitaro és un manga llegendari, amb què moltes japonesos han crescut, i és una lectura sorprenent i amena.

Un autor peculiar

Shigeru Mizuki (nascut Shigeru Mura), va néixer el 1922 i va créixer a Sakaiminato, una petita ciutat costanera. Allà va tenir una infància feliç amb la seva família i “Nonomba”, una dona gran creient en allò sobrenatural i que, segons ell recorda, li va explicar moltes històries de “yokai” – éssers sobrenaturals japonesos-. Després de participar a la Segona Guerra Mundial a la illa de Nova Guinea i perdre un braç a causa d’una explosió, va anar alternant diversos treballs fins que va aconseguir convertir-se en mangaka. El 1965 va crear la que seria la seva primera gran obra, i per la qual tots els japonesos ho recorden: GeGeGe no Kitaro.

L’obra es podria resumir de la manera següent: Kitaro és un nen fantasma, l’últim de la seva espècie, que es dedica a ajudar les persones davant dels iokai (fantasmes o monstres japonesos) més malvats. A Kitaro l’acompanya un ull amb un cos diminut: el seu pare (sí, el seu pare és un ull errant). A través de les seves històries episòdiques, coneixem un món sobrenatural no tan terrible com sembla a primera vista. I és que en general els iokai no han de ser malvats sinó els molestes.

Abraçant la foscor

Si bé és una obra de cort infantil, amb un desenvolupament de personatges no excessivament elaborats, l’ambientació és realment fosca. Entenc que a l’època els iokai eren ben coneguts del folklore japonès i no forçosament relacionats amb alguna cosa maligna, però m’imagino que l’ambient lúgubre del manga havia de generar una gran impressió en els nens japonesos. Tant, que em sembla molt difícil imaginar com hauria encaixat aquesta obra en un context occidental en aquella època.

De fet, la primera història continguda en el volum, on s’explica d’on prové Kitaro, és realment dura i estranya, amb imatges força grotesques i en què ja veiem que la interacció entre éssers humans i éssers sobrenaturals és complexa. El tom acaba amb una història molt entretinguda i molt més lleugera (encara que hagi morts per tot arreu) que té molt simbòlic: els monstres occidentals clàssics (Dràcula, l’home llop, Frankenstein i una bruixa), s’enfronten als iokai japonesos. Com és obvi, Kitaro serà qui desequilibri la balança a favor dels esperits asiàtics, que expulsaran els invasors.

Kitaro és un homenatge a allò estrany

Per època, no es pot evitar comparar amb les obres de Charles Addams, i s’assemblen força sorprenentment, encara que el to de Kitaro és més estrany si és possible. Temes com la diversitat, el respecte per la naturalesa i l’acceptació del que és aparentment inexplicable inunden tota l’obra. El missatge, molt habitual al país nipó, dóna rellevància i interès afegit a una obra d’aquestes característiques. El dibuix també resulta particularment interessant, ja que Shigeru Mizuki, amb millors resultats fins i tot que Osamu Tezuka, experimenta amb diverses tècniques diferents que aconsegueixen transmetre aquest ambient tan particular que defineix l’obra.

En fi, un manga que avui dia, malgrat els anys, resulta entretinguda sobretot pel seu to fosc per a una obra considerada infantil. La barreja entre dibuix cartoon i uns ambients tan detallats són un gran encert de Shigeru Mizuki, que ha fet créixer Kitaro juntament amb moltes generacions de japonesos.

Pros

• Aproximació molt curiosa al món sobrenatural japonès per als més joves
• El missatge d’acceptació per allò diferent i desconegut

Contres

• Com tota obra d’època, cal acceptar una certa innocència a l’argument