Categoria: aventures

Des de fa 15 anys hem viscut aquí, però abans d’això jo era la mascota del meu amo Yoshi. Imitant els seus moviments des de la meva gàbia vaig aprendre el secret de l’art ninja. I quan ens van obligar a venir a viure a Nova York, em vaig trobar per desgràcia per primer cop sense llar. Vagant per les clavegueres, menjant el que podia trobar, fins que un dia vaig descobrir un flascó de vidre trencat i quatre petites tortugues.

Els petits s’arrossegaven cap a un líquid que brillava i un recipient trencat que era a prop. Els vaig recollir tots en un flascó buit. I quan vaig despertar l’endemà, vaig tenir una sorpresa: n’havien duplicat la mida. Jo també creixia, particularment el meu intel·lecte. I vaig quedar sorprès de com semblaven d’intel·ligents, però això no era res comparat amb el que vindria després: una d’elles va parlar: “Pizza, pizza!”

Van continuar creixent i vaig començar a entrenar-les, ensenyant les habilitats que havia après amb el meu amo. I poc després els vaig posar noms: Leonardo, Michelangelo, Donatello i Rafael.

Així començava la pel·lícula que va beure directament de l’èxit de la sèrie de televisió, els ninots i el videojoc de la primera Nintendo de Les Tortugues Ninja. Un concepte molt boig que no obstant va golpejar molt fort a finals dels vuitanta i principis dels noranta. La resta és història.

Qui més qui menys sabia que la primera encarnació de les tortugues provenia de les vinyetes. De fet, a qui li interessava el tema sabia que el còmic no tenia gaire a veure amb l’adaptació televisiva que, fet i fet, definiria la imatge mental de les tortugues en els nens de llavors. Però mai no havien estat editades al nostre país aquestes primeres històries, fins que l’editorial ECC es va decidir a publicar la sèrie en luxosos toms fa tot just dos anys, el 2020.

COWABUNGA!

El 1984 els dos amics Kevin Eastman (22) i Peter Laird (30) van decidir fundar l’Estudi Mirage (era el menjador del segon). Com a primera obra se’ls va acudir una cosa que els va semblar graciós i moló. Unes tortugues antropomòrfiques que fossin ninja i que impartissin justícia a Nova York: Les Tortugues Ninja. Ni més ni menys. Van decidir gastar-se els pocs diners que tenien a publicar el primer número amb una curta tirada, simplement per veure que tal. I no s’esperaven què passaria després.

Hi ha una anècdota que potser va marcar esdevenir de l’obra: Laird havia treballat en premsa, i va realitzar un dossier de premsa que va enviar a molts mitjans de comunicació. És possible que això ajudés a vendre el primer número, i a partir d’allà generar més interès.

La sèrie en si conté tot allò que «molava» en aquella època. Per exemple, estava molt de moda Frank Miller, que agradava molt de dibuixar ninges per tot arreu i aquí no caminen a la saga. Les tortugues eren molt més fosques que les seves versions animades (i molt més fàcils de dibuixar que els éssers humans per als dos incipients artistes).

Un detall curiós és que les benes que porten als ulls no tenien colors. Com que és un còmic en blanc negre no tindria sentit (de fet, a les portades eren totes vermelles). Solament es diferenciaven per l’arma que portaven i van anar a poc a poc adoptant un caràcter més marcat.

En aquest primer volum podríem definir la narració i el guió com a bàsics i directes, més punk que el que es va veure després. El dibuix, com abans insinuo, també era d’uns principiants, era la primera obra que feien! A més, tenien una manera de treballar peculiar: tots dos dibuixaven totes les vinyetes. Quan un començava, l’altre l’acabava, cosa que a la indústria no s’havia vist mai. Tot i això, el concepte tenia enganxada, i reconeixem tots els elements que trobarem després replicats en tots els redissenys posteriors: Splinter, Schreder, April, els caçarrates, els alienígenes, La furgoneta, Casey Jones, etc. L’edició inclou comentaris dels creadors a cada número, cosa que encara és més d’agrair en una obra seminal com aquesta.

En resum, es nota que Kevin Eastman i Peter Laird van gaudir posant tots els conceptes que els agradaven (hi ha fins i tot un clon de la cantina de Star Wars), i alhora van patir cada pàgina per la seva inexperiència. La història d’un èxit instantani.