Categories
americá aventures ciència ficció

Void Rivals

Robert Kirkman: un creador amb instint narratiu

Robert Kirkman és un dels grans noms del còmic contemporani. Amb obres tan influents com The Walking Dead o Invencible, ha demostrat un talent especial per crear històries que atrapen i evolucionen de manera coherent. La seva nova aposta ens porta a un terreny molt especial per als que van créixer als anys 80 i 90: un univers compartit entre Transformers i G.I. Joe, dues franquícies clàssiques d’HASBRO.

Robert Kirkman y Lorenzo de Felici
Robert Kirkman i Lorenzo de Felici

L’Univers Energon: diversió assegurada

Durant dècades, tant Transformers com G.I. Joe han tingut joguines, sèries de televisió, pel·lícules i còmics de qualitat desigual. Amb Kirkman al timó, aquests mons convergeixen en un univers compartit que ofereix allò que promet: acció, aventura i entreteniment per a lectors que busquen alguna cosa fresca i divertida.

El pilar d‟aquesta nova etapa són tres sèries principals: Transformers, G.I. Joe i Void Rivals, la sèrie que obre el camí i de què parlem en aquesta ressenya.

De què tracta Void Rivals?

La història presenta dues races alienígenes en guerra des de temps immemorials. Un pilot d’un bàndol i una guerrera de l’altre acaben encallats en un planeta hostil. Per sobreviure, hauran de col·laborar, malgrat les diferències.

La premissa recorda Romeu i Julieta o la pel·lícula Enemic meu, però ràpidament es transforma en una space opera trepidant amb personatges carismàtics i un univers en expansió. A més, la sèrie introdueix picades d’ullet a Transformers sense impedir que cada títol es gaudeixi de manera independent.

Solila y Darak, los rivales de Voide
Solila i Darak, els rivals del Void

El que la fa especial

  • Worldbuilding sòlid: Kirkman construeix civilitzacions creïbles i un univers que creix de manera orgànica.
  • Personatges memorables: fins i tot figures secundàries aconsegueixen despertar empatia (sí, fins i tot un guant aconsegueix caure’ns bé!).
  • Art de Lorenzo De Felici: escenaris vasts, anatomies convincents i un traç net que sorprèn per la seva claredat.

Per què recomanem Void Rivals a les nostres extraescolars

Més enllà de l’aventura, aquesta obra és un exemple magnífic per als que estan aprenent còmic i Manga:

  • Ensenya com crear universos complexos i coherents.
  • Demostra la importància de desenvolupar personatges amb què connectar.
  • Inspira en el dibuix de mons fantàstics i en lús intel·ligent del detall i el contrast.
Eso es un robot o un juguete?
Aixó és un robot o una joguina?

Recomanació per a famílies

Edat suggerida: adolescents a partir de 12–13 anys.
Accessibilitat: lectura independent, no requereix conèixer tota la saga.
On trobar-lo: disponible a llibreries especialitzades.

👉 Si el teu fill o filla gaudeix amb la ciència ficció, Void Rivals és una lectura perfecta per despertar la imaginació i entendre com es construeixen grans històries.

Conclusió

Void Rivals és la mostra que Kirkman segueix en plena forma. Una sèrie que barreja aventures espacials, acció i personatges entranyables, tot acompanyat de l’art pràctic però espectacular de Lorenzo De Felici. Un còmic que enganxa número a número i que recomanem tant fans veterans com joves creadors que vulguin inspirar-se.

👉 A les nostres extraescolars de còmic i Manga, treballem moltes de les tècniques que veiem en obres com aquesta: creació de mons, disseny de personatges i narrativa visual. Un altre exemple, antecessora en moltes coses d’aquest Void Rivals, és l’obra de Moebius. Aquí teniu una ressenya d’una de les seves obres: Arzak el Vigilant.

Per el poder de Grayskull! – ai, no, aquest no! –
Gi Joe, let’s go! Autobots, al atac!

Categories
americá aventures fantasía

Head Lopper

Head Lopper és una història d’espasa i bruixeria brutalment divertida. Ni més ni menys.

De monstre a monstre, i tiro perquè em toca…

A l’illa de Barra, la vida mai no ha estat fàcil. En els darrers temps, menys encara. Els monstres gegants són cada cop més nombrosos i delmen la població dia sí, i dia també. La vídua regent i el seu bebè emèrit no aconsegueixen frenar les incessants baixes de l’exèrcit reial. Els ànims estan per terra. Com a últim recurs, acudeixen a un mercenari, reputat per la seva diligència en separar els caps dels cossos dels seus enemics: Norgal, el Tallacaps. Però el resolutiu antiheroi, a més, ha de vigilar el que guarda a la seva pròpia bossa. I és que ell sap que amaga l’única cosa que el posa dels nervis (i això que els té d’acer): la xerraire cap de la perillosa Agatha, la famosa Bruixa Blava…
La missió del Tallacaps acabarà sent més gran del que s’esperava, i els seus enemics més terribles del que mai va poder imaginar.

Sí, la història de Head Lopper no és una ostentació d’originalitat, però ni falta que fa, lliura el que promet: epicitat i diversió per parts iguals. I funciona com el tall de la seva espasa.

Batalla del cómic Head Lopper número 1

A tallar caps!

Andrew MacLean va començar a autopublicar aquesta història i sembla que va arribar en mans adequades. Image, tercera editorial americana després de Marvel i DC, va començar a publicar la sèrie a tot el país, creant una nova franquícia i encimbellant MacLean com un dels autors més originals i interessants del moment.

El dibuix de MacLean és estilitzat, esquemàtic, es podria dir, però no mancat de densitat i complexitat. El seu ús de les masses de negre són a prop del nivell de Mike Mignola, i és un plus per a l’agilitat de la lectura. El disseny de personatges potser no és el més original, però sota el filtre del dibuixant, adquireixen un atractiu inusitat i diferent: generen interès i en volem saber més. La seva narrativa fa que sigui un còmic (o novel·la gràfica, com vulgueu), molt fàcil de llegir i molt espectacular, usant fins i tot recursos inusuals que, en una altra obra, resultarien estranyes però que aquí s’accepten com a naturals.

Escena de acción del cómic Head Lopper número 1

Estil retro-modern? El cas és que és «molón»

És un estil modern que alhora té un to retro dels vuitanta o els noranta, molt deutor dels videojocs, amb colors plans i força saturats. Potser és boig, però no puc evitar pensar en coses com els videojocs Golden Axe, o el mitjà-metratge Kung Fury o les sèries Stranger Things i Cobra Kay. No sé ben bé què em fa pensar-hi, ja que no crec que fos un estil que existís llavors, però en té alguna cosa… Per cert, molts noten referències també a Hora d’aventures, sèrie que està a la meva llista de deures… (potser un dia…).

Tot això fa de Head Lopper una obra fresca, dinàmica i divertida, per a joves i grans que busquen una fantasia més directa i agressiva que Bone que hagin gaudit amb Conan, Willow (la pel·lícula, no la sèrie), The Witcher o les batalles de Joc de Trons.

PD: Per cert, si us pregunteu què és un lopper, és una podadora… Es pot ser més directe que anomenar-se “Poda Caps”?

Pros

  • Divertit i «molón», t’agradarà «mogollón» (sic)

Contres

  • No n’hi ha cap… Potser més profunditat en la història? Potser aleshores no seria Head Lopper i seria una altra cosa.

Recomenat per a:

Qualsevol adolescent o adult que vulgui gaudir amb aventures d’espasa i de bruixeria que modernitzen el millor de la fantasia clàssica.

Per llegir si t’ha agradat:

The Witcher d’Andrzej Sapkowski i la seva adaptació televisiva a Netflix.

Autors: Andrew MacLean

Editorial: Norma Editorial

Pagines: 280

Preu: 23€

Edat recomenada: a partir dels 12 anys

Categories
aventures manga shonen

One Piece (3 en 1)

Sent sincers: algun cop he vist un tros solt del anime de One Piece per la tele. I no vaig entendre res de res. Així que en veure que començaven a editar-la en un format força econòmic, no vaig poder evitar fer-li una ullada. Què s’amaga darrere del vaixell pirata d’aquests personatges colorits?

Uns pirates a la japonesa

Al món de One Piece, les grans estrelles del pop són els pirates. No només tenen navilis improbables, cadascú més gran i irreal, sinó que a més els més poderosos tenen estranys poders que adquireixen en ingerir una fruita anomenada Fruita del diable..

En aquest context, la història més coneguda en aquest món és la del pirata més gran de tots els temps, Gold Roger, que just abans de morir, va animar a buscar el seu tresor: el One Piece. Qui ho aconsegueixi serà reconegut com el pirata més gran de tots els temps.

Aquesta història obsessiona Monkey D. Ruffy, un nen amb, siguem sincers, no massa llums, que viu en un poble on s’ha instal·lat provisionalment la banda de Shanks el pèl-roig. Sort té en Ruffy que són justament dels pocs pirates amigables i mostren una paciència infinita amb ell. En Ruffy és tan tossut que acaba menjant per error una fruita del Diable que tenia la banda pirata, donant-li el poder de ser de goma. Quan en Ruffy sigui gran emprendrà la seva particular epopeia per aconseguir una tripulació, un vaixell i finalment ser el més gran dels pirates (sense preocupar-se gens ni mica en adquirir nocions de navegació).

One Piece 1 y 2 Edición 3 en 1 - ilustración a color

A per el One Piece a tota vela!

Eiichiro Oda va començar amb aquesta sèrie a les pàgines de Shonen Jump fa 25 anys. Va ser un èxit instantani, i fa molts anys que és un fenomen. És, entre altres coses, una de les sèries més longeves del Manga i de l’Anime.

Com no podia ser altrament, molts la comparen amb Dragon Ball. I és cert que recorda molt en to les primeres aventures de Son Goku, el personatge del qual era gairebé tan tossut (i tontaines) com en Ruffy. Tot i que el món d’One Piece sembla més acotat de moment al tema de la pirateria estrambòtica.

Si he de destacar alguna cosa és que és pura diversió per al lector a qui va dirigit. Dóna la sensació que Oda es diverteix tant o més que un nen en dissenyar els personatges curiosos que poblen l’obra. Això dóna una sensació de frescor que es manté almenys en aquests dos primers volums, que són pur divertiment juvenil: baralles impossibles, humor ximple i en general una exageració en tot el seu contingut. El missatge és un cant a l’amistat lloable i atractiu per a la joventut.

Un èxit global

L’edició és tot un encert. Tot i que defujo les totxals que no et permeten llegir còmodament, avui dia, i tal com està el mercat, el preu per pàgina és molt competitiu. A més, en tractar-se d’una obra molt lleugera, va com a anell al dit a la saga de pirates estrambòtics que és One Piece. Esperem que mantinguin preu, o, encara millor, veient les bones vendes, ho redueixin (somiar despert és gratis).

A més, recentment s’ha fet una adaptació en live action de Netflix, amb la qual era realment pessimista, veient per on anaven els trets. Em semblava molt complicat encertar, sobretot, el to de la sèrie, que crec que és la seva gran carta. I la veritat és que, després de veure-la, he d’aplaudir l’adaptació. Aconsegueixen mantenir el carisma d’aquesta saga de manera molt encertada. I de debò era realment difícil traslladar-la a alguna cosa «real», perquè justament la gràcia està en com de irreal sembla tot. Té segona temporada confirmada, així que els fans d’en Ruffy no es poden queixar.

Per part meva, m’ha entretingut, sense més ni més. Sóc capaç de valorar els seus encerts, però potser ja m’agafa gran. Això sí, si es llegeix amb la família, es pot gaudir d’una lectura amena i un punt boja.

One Piece 1 y 2 Edición 3 en 1 - ilustración en blanco y negro

Pros

  • Oda aconsegueix una obra fresca i divertida
  • Fins ara, és una obra autoconscient, i abraça el surrealisme de moltes situacions que planteja

Contres

  • Si no ets el seu públic objectiu potser se’t faci impossible entrar al món que planteja

Recomenat per a:

Qualsevol persona a partir de 9 anys. Si encara s’és capaç de gaudir de Dragon Ball, tenint en compte cap a qui va dirigit, s’és capaç de gaudir d’One Piece.

Para llegir si t’ha agradat:

Dragon Ball o Naruto.

Autor: Eiichiro Oda

Editorial: Planeta Còmic

Pagines: 592

Preu: 16,95€

Edat recomenada: a partir de 9 anys

Categories
aventures europeu fantasía

La Mazmorra, Zenith, primer volum

La fantasia heroica de qualitat sempre és divertiment. Acció, aventures i monstres no falten en una paròdia molt més seriosa del que pugui semblar. Quins tresors insospitats amaga aquesta Mazmorra?

L’ambició feta projecte

Lewis Trondheim era ja un autor amb cert renom a la indústria de la bande déssinée francobelga. És un autor que va començar amb un gran èxit, com és Lapinot, que li va permetre fins i tot obtenir el premi de millor autor novell al saló d’Angoulême, el saló més potent de la indústria europea. Joann Sfar no tenia una obra rellevant encara a la seva carrera, encara que ja tenia un bagatge important en la creació de guions. Amb ganes de col·laborar, tots dos el van embarcar a l’aventura de fantasia heroica La Mazmorra (Donjon).

Van mostrar una ambició mai vista fins aleshores. Van decidir no llançar una, sinó tres col·leccions ambientades en un món de fantasia comuna. No només això, sinó que es van plantejar que contindria 300 (tres-cents!) àlbums. Aquests àlbums estaven dividits en tres línies temporals: passat ( Amanecer ), present ( Zenith ) i futur ( Crepuscle ). Això, sense comptar amb una sèrie de spinoffs amb col·laboradors puntuals recopilats a la col·lecció Monstres. Us deixo Wikipedia per saber més, no té pèrdua. Avui dia, 53 àlbums s’han publicat.

Este primer volumen nos presenta a Herbert, un pato con sangre noble, que trabaja como recadero en la mazmorra de Jacinto. Se verá obligado a hacerse pasar por guerrero para cumplir una misión que, indudablemente, le viene grande. Jacinto envía a Marvin, un saurio vegetariano que no puede hacer daño a quién le insulta, a vigilarlo. A través de sus aventuras, conoceremos los diversos habitantes de este curioso mundo y veremos que la gestión de una mazmorra no es tan fácil como parece.

Interior de la Mazmorra numero 1

La Mazmorra amaga més del que sembla

Plantejada com una paròdia d’obres de fantasia i jocs de rol diversos, a poc a poc ha anat avançant cap a una obra interessant per si sola, amb les seves pròpies regles i la creació d’un món molt més extens del que un pot sospitar en llegir el primer àlbum publicat, Cor d’Ànec.

Aquesta primera obra, que comença al recopilatori, té un to jocós i amable. Juga amb tots els trops del gènere i genera una paròdia divertida per a tots els públics. Però, a mesura que se succeeixen els àlbums, encara que no perd diversió, el to s’enfosqueix, arribant a mostrar escenes que fins i tot el dibuix de Trondheim no aconsegueix suavitzar. L’escena dels trolls i els nadons em va semblar particularment aterridora. Les relacions interpersonals, al principi molt tòpiques, guanyen complexitat i es converteixen en el motor fonamental de l’obra.

Pel que fa al dibuix, ens trobem dos autors força diferents entre si. Per començar, un Lewis Trondheim que mostra un estil despreocupat, gairebé esquemàtic, que ajuda a fer la impressió d’obra lleugera, enganyant propis i estranys. El xoc entre dibuix i un guió cada cop més profund em sembla molt interessant i potencia la diversió. D’altra banda, tenim Boulet, amb un dibuix molt més convencional i realista, que sens dubte és més d’acord amb unes trames que van guanyant substància, encara que perd part de la gràcia inicial.

Òbviament, és impossible valorar una obra tan extensa i complexa amb un sol recopilatori. Però veient el que m’ha aportat, La Mazmorra és, com a mínim, una lectura prou interessant i divertida per recomanar-la, en un estil molt diferent del que ja hem analitzat a Bone.

Pros

  • Una paròdia molt divertida de l’heroic Fantasy
  • Les relacions interpersonals entre els personatges, en un món tan boig com el plantejat, sorprenen

Contres

  • Potser el que sigui una obra tan llarga i amb autors diversos acabi passant factura al conjunt

Recomenat per a:

Qualsevol persona a partir de 12 anys a qui li agradin les obres de fantasia heroica. Especialment recomanat per a qui hagi jugat alguna partida de rol de Dracs i Mazmorres a la seva vida.

Per llegir si t’ha agradat:

Dungeons & Dragons, honor entre lladres o Legend of Vox Machina.

Autors: Lewis Trondheim, Joan Sfarr, Boulet

Editorial: Norma Editorial

Pagines: 316

Preu: 35€

Edat recomenada: a partir de 12 anys

Categories
aventures ciència ficció manga

Astroboy

Fa uns mesos vaig escriure sobre un mestre del Manga actual. Potser aquesta nomenclatura resulta una mica agosarada davant del que ostenta el sobrenom de “Déu” del còmic japonès: Osamu Tezuka. Avui ressenyem la que és potser la més coneguda de les seves obres a occident, Astroboy.

El primer anime de l’história

Astroboy va néixer l’any 1951 (aquí no és res), publicat en una revista d’historietes Shonen Sunday. Durant 17 anys es va publicar a la revista, aconseguint la xifra de 23 toms en total.
L’any 63 va ser la primera sèrie regular d’animi per a televisió (en blanc i negre, és clar).
Gràcies a l’exportació d’aquesta adaptació animada, que milions de nens van veure durant anys a qualsevol part del globus, Astroboy és dels primers i més potents personatges transmèdia de la història. Es van seguir fent més sèries (ja a color) i pel·lícules, algunes força recents, encara que amb pitjors resultats d’audiència.

Detall d'Astroboy d'Osamu Tezuka.

El déu del Manga

Entendre la figura d’Astroboy implica necessàriament entendre el mestre Tezuka. Osamu va néixer el 1928, i com a nen va viure el que va implicar la Segona Guerra Mundial, que li marcaria des de llavors un marcat pacifista. A més, tal com explica ell mateix en aquest mateix tom, de petit es va enamorar de les pel·lícules d’animació nord-americanes, i és això el que el va empènyer a dibuixar.

Astroboy és una obra inicial en una carrera que tocaria molts gèneres i públics diferents. El petit robot està clarament influenciat per Walt Disney, i es nota molt. Cal pensar que ja han passat més de 70 anys i certes històries tenen un ritme estrany i un dibuix poc definit.

Però el déu de Manga té el seu sobrenom per alguna cosa i Astroboy té moments en què el dibuix s’engrandeix fins a ser realment espectacular i en què les històries guanyen moltes capes de profunditat. No sóc un expert en teoria robòtica, però sens dubte Asimov aprovaria molt del que s’exposa a Astroboy sobre com hauria de ser les relacions entre humans i robots. L’amistat, l’ambició, els tripijocs dels diversos poders socials, tot és allà de manera amena i accessible per a un públic infantil. Perquè sí, no deixa ser una obra destinada als més joves, amb un cert toc naïf potenciat pels anys.

Detall d'Astroboy d'Osamu Tezuka. Tezuka ens parla directament

Finalment, m’encanta com abans de cada capítol Tezuka trenca la quarta paret, explicant anècdotes de la seva obra i vida, la qual cosa afegeix un context molt interessant a cada història.

Com que tot és cíclic, és curiós destacar que una de les obres de Naoki Urasawa, Pluto, és un homenatge, o actualització, d’una de les històries integrades al primer volum d’Astroboy. I és que Astroboy va obrir camí a molts altres autors i obres, convertint-se en un referent igual a les obres de Disney que el jove Tezuka admirava.

Pros

  • Les aventures d’Astroboy es gaudeixen encara avui dia
  • Petits detalls de l’obra són sublims per a lectors interessats al medi

Contres

  • Un petit període d’adaptació pot ser necessari per ajustar les expectatives a una obra de fa més de 70 anys

Recomenat per:

Tenint en compte que és una obra marcadament infantil, el “fons” d’Astroboy és una obra que encara avui toca temes d’actualitat i continua sent molt gaudida pels més petits. Pel que fa a la “forma”, és possible que acuse més el pas del temps, però no és res que un petit període d’adaptació no pugui arreglar.

Categories
americá aventures

El Poder del Foc

Robert Kirkman va sorprendre el món amb una saga de còmics que no donava ni un mínim respir a l’esperança. De fet, el seu plantejament inicial va ser: «Què passa després que el protagonista sobrevisqui a una pel·lícula de zombis?«. La resposta és bàsicament una altra, i una altra i una altra, els zombis passant de ser l’amenaça principal a deixar pas a una amenaça més gran: la humanitat que ha sobreviscut. Així va néixer The walking dead, que ha tingut una adaptació irregular en una sèrie amb molt d’èxit.

El Poder del Foc suposa un canvi radical davant d’aquesta desesperació constant. És un còmic que no es pren excessivament de debò a si mateix, és divertit i fresc, i tot un homenatge a un altre tipus de pel·lícules: les arts marcials.

Detalls de El Poder del Foc

Un equip que arrasa amb tot

Veurem com Owen Johnson arriba a un misteriós temple Shaolin, on cerca saber més dels seus pares biològics. Haurà d’integrar-se en una curiosa comunitat que cerca recuperar el poder del foc, necessari per salvar el món. Temps després, la vida d’Owen haurà canviat molt, però el perill aguaita. No explico més per no esbudellar la trama.

El seu guió no passarà a la història, però no li fa falta: és purament addictiu. És un còmic perfecte d’aventures, un gloriós passatemps que, com passava amb The Walking Dead o Invencible, cuida amb cura tots els seus personatges, principals i secundaris.

A més, deixa anar el magnífic dibuixant Chris Samnee per crear escenes de lluita memorables. Samnee domina la realitat al seu gust, és un dibuixant precís i alhora espectacular, que sap fer servir les masses de negre com a molt pocs (només cal veure el seu Instagram). El color de Wilson acompanya el relat de manera perfecta, que és el que se li demana.

Així que si vols passar una estona amb entreteniment de qualitat, aquest és el teu còmic. Actualment hi ha 4 volums a Espanya i sens dubte arribarà el 5è aviat.

Detalls de El Poder del Foc

Pros

  • Els personatges creats per Robert Kirkman
  • El dibuix de Chris Samnee

Contres

  • Si busques una obra que et faci reflexionar, no crec que sigui el teu còmic.

Recomanat per a:

Tots els aficionats a les pel·lícules d´arts marcials ia les novel·les d´aventures gaudiran de la proposta. És accessible i entretingut per a tota la família i segur que per als meus alumnes més grans de l’extraescolar.

Categories
americá aventures fantasía Sin categoría

D’en Bone fins als ossos

Bone és un clàssic instantani. És un còmic que uneix aventura, humor i fantasia.

Una aventura fantàstica

Tres cosins, Fone Bone, l’avariciós Phoney Bone i el ximple Smiley Bone han estat expulsats de Boneville i després d’un llarg viatge arriben a un llogaret on coneixeran la jove Thorn i la seva àvia. Es veuran embolicats en una aventura contra el senyor de les Llagostes per salvar el llogaret…

El dibuix és deutor de la línia clara europea, net i preciosista, que contrasta amb el disseny dels tres personatges Bone, més propis de l’animació. Segons el mateix Jeff Smith, l’autor, “era un gran fan de Carl Barks i Pogo, així que el més lògic era fer una barreja de Walt Kelly i Moebius.”, cosa que defineix força bé l’estil gràfic de l’obra.

Detalles del "cómo se hizo" de Bone

Un mercat a mans d’en Bone

Jeff Smith era un animador d’èxit quan va decidir embarcar-se a l’aventura de Bone. El còmic va començar sent autoeditat a ritme variable, a mesura que anava adquirint lectors. Va coincidir amb un moment d’efervescència al mercat del còmic americà. La baralla dels autors per retenir els drets de les seves obres va fer que molts sortissin de les editorials clàssiques i se n’anessin a editorials noves i petites o fins i tot s’autoeditessin. Va ser un boom que va permetre enriquir-se alguns autors més enllà del que s’esperava i va obligar el mercat editorial a adaptar-se i donar-li més pes a qui, en el fons, generava el negoci, els autors.

Obres d’èxit en crítica (moltes) i algunes en vendes (menys), es van servir de llibreries, distribuïdores, revistes i del boca orella per arribar a molts lectors que no havien tingut l’oportunitat de llegir res semblant fins aleshores.

Detalles del "cómo se hizo" de Bone

Un saborós os

En aquest context, Bone va ser un referent. Tenia i té una qualitat molt poc habitual: és un còmic per a tota la família. “Tots els meus lectors pensen a Bone quan volen regalar a la núvia el seu primer còmic”, diria fins i tot Jeff Smith. Té diversos nivells de lectura segons ledat del lector. En altres paraules, és una pel·lícula de Pixar (de les bones) en còmic.
De fet, aquest aspecte ha fet de Bone que navegui entre el còmic, la novel·la gràfica juvenil i els contes infantils, per la qual cosa editorials que mai no havien editat còmics com a tal, van fer el pas amb aquesta història.

Sens dubte, l’adaptació cinematogràfica sestà fent esperar, però arribarà més aviat que tard. Si manteniu l’essència del material original, segur que serà un èxit. De fet, aquesta obra ha rebut nombrosos premis Eisner i Harvey. A més, la seva recopilació en un sol tom és considerada com una de les deu millors novel·les gràfiques de tots els temps per la revista Time.

Pros:

  • És un còmic gaudible a qualsevol edat
  • Té personatges divertits i carismàtics
  • És una aventura memorable en un dels còmics més importants de les darreres dècades

Contres:

  • Potser és una obra una mica llarga per a un primer acostament al còmic: l’integral és un “tocho” que costa 45 euros. (Encara que les biblioteques són sempre una opció)

Recomenat per:

La seva gran virtut, a banda de tenir una bona història, un gran dibuix i personatges carismàtics, és que és per a tothom, sense excepcions.

Categories
americá aventures

Les Tortugues Ninja originals

Des de fa 15 anys hem viscut aquí, però abans d’això jo era la mascota del meu amo Yoshi. Imitant els seus moviments des de la meva gàbia vaig aprendre el secret de l’art ninja. I quan ens van obligar a venir a viure a Nova York, em vaig trobar per desgràcia per primer cop sense llar. Vagant per les clavegueres, menjant el que podia trobar, fins que un dia vaig descobrir un flascó de vidre trencat i quatre petites tortugues.

Els petits s’arrossegaven cap a un líquid que brillava i un recipient trencat que era a prop. Els vaig recollir tots en un flascó buit. I quan vaig despertar l’endemà, vaig tenir una sorpresa: n’havien duplicat la mida. Jo també creixia, particularment el meu intel·lecte. I vaig quedar sorprès de com semblaven d’intel·ligents, però això no era res comparat amb el que vindria després: una d’elles va parlar: “Pizza, pizza!”

Van continuar creixent i vaig començar a entrenar-les, ensenyant les habilitats que havia après amb el meu amo. I poc després els vaig posar noms: Leonardo, Michelangelo, Donatello i Rafael.

Així començava la pel·lícula que va beure directament de l’èxit de la sèrie de televisió, els ninots i el videojoc de la primera Nintendo de Les Tortugues Ninja. Un concepte molt boig que no obstant va golpejar molt fort a finals dels vuitanta i principis dels noranta. La resta és història.

Qui més qui menys sabia que la primera encarnació de les tortugues provenia de les vinyetes. De fet, a qui li interessava el tema sabia que el còmic no tenia gaire a veure amb l’adaptació televisiva que, fet i fet, definiria la imatge mental de les tortugues en els nens de llavors. Però mai no havien estat editades al nostre país aquestes primeres històries, fins que l’editorial ECC es va decidir a publicar la sèrie en luxosos toms fa tot just dos anys, el 2020.

Detalles de Las Tortugas Ninja originales

COWABUNGA!

El 1984 els dos amics Kevin Eastman (22) i Peter Laird (30) van decidir fundar l’Estudi Mirage (era el menjador del segon). Com a primera obra se’ls va acudir una cosa que els va semblar graciós i moló. Unes tortugues antropomòrfiques que fossin ninja i que impartissin justícia a Nova York: Les Tortugues Ninja. Ni més ni menys. Van decidir gastar-se els pocs diners que tenien a publicar el primer número amb una curta tirada, simplement per veure que tal. I no s’esperaven què passaria després.

Hi ha una anècdota que potser va marcar esdevenir de l’obra: Laird havia treballat en premsa, i va realitzar un dossier de premsa que va enviar a molts mitjans de comunicació. És possible que això ajudés a vendre el primer número, i a partir d’allà generar més interès.

La sèrie en si conté tot allò que «molava» en aquella època. Per exemple, estava molt de moda Frank Miller, que agradava molt de dibuixar ninges per tot arreu i aquí no caminen a la saga. Les tortugues eren molt més fosques que les seves versions animades (i molt més fàcils de dibuixar que els éssers humans per als dos incipients artistes).

Un detall curiós és que les benes que porten als ulls no tenien colors. Com que és un còmic en blanc negre no tindria sentit (de fet, a les portades eren totes vermelles). Solament es diferenciaven per l’arma que portaven i van anar a poc a poc adoptant un caràcter més marcat.

Detalles de Las Tortugas Ninja originales

En aquest primer volum podríem definir la narració i el guió com a bàsics i directes, més punk que el que es va veure després. El dibuix, com abans insinuo, també era d’uns principiants, era la primera obra que feien! A més, tenien una manera de treballar peculiar: tots dos dibuixaven totes les vinyetes. Quan un començava, l’altre l’acabava, cosa que a la indústria no s’havia vist mai. Tot i això, el concepte tenia enganxada, i reconeixem tots els elements que trobarem després replicats en tots els redissenys posteriors: Splinter, Schreder, April, els caçarrates, els alienígenes, La furgoneta, Casey Jones, etc. L’edició inclou comentaris dels creadors a cada número, cosa que encara és més d’agrair en una obra seminal com aquesta.

En resum, es nota que Kevin Eastman i Peter Laird van gaudir posant tots els conceptes que els agradaven (hi ha fins i tot un clon de la cantina de Star Wars), i alhora van patir cada pàgina per la seva inexperiència. La història d’un èxit instantani.

Pros

  • S’observa l’evolució en tots els aspectes d’una obra que forma part de la cultura popular
  • L’edició està molt cuidada

Contras

  • Si no estàs llest per veure obres amateurs, potser no és el teu còmic.

Recomanat per:

Si alguna vegada t’han agradat les tortugues, segurament gaudiràs veient el diamant en brut que és aquesta obra, tenint en compte que són uns còmics d’uns xavals que no buscaven res més que divertir-se. Als més joves segurament a primera vista no els atraurà, però els conceptes tan xulos de Les Tortugues Ninja els poden atrapar com va passar amb les generacions anteriors.

Categories
aventures europeu

I Franquin va recrear Spirou i Fantasio

Continuem avui amb un tòtem del còmic francobelga, Spirou i Fantasio. La veritat és que, tot i ser un clàssic entre els clàssics, mai no m’havia apropat a res d’aquest personatge.
I això de clàssic no ho dic perquè sí, i és que desconeixia que el personatge té la barbaritat de 84 anys (va néixer el 1938). La seva història és curiosa i força única, i es podria resumir de la manera següent: és un personatge de propietat des de quasi l’inici d’una editorial, Dupuis.

L’história de Spirou i Fantasio

Aquesta editorial volia fer la competència a la Revista de Mickey, i li va encarregar a Rob-Vel la creació del personatge, que seria el titular de la seva pròpia revista. Però poc després de començar, Rob-Vel va ser cridat a files: la Segona Guerra Mundial arrasaria amb tot. La revista es va continuar publicant gràcies als dibuixos de Jijé, mentre el creador estava presoner pels alemanys. Finalment, en 1943, a causa de com eren de complicades les comunicacions entre França i Bèlgica, Rob-Vel va acabar de vendre els drets restants que tenia sobre el personatge a l’editorial. Jijé i altres dibuixants van continuar treballant amb el personatge des de llavors.

Portada i página de Spirou i Fantasio de Franquin Vol 1

No va ser fins al 1946 que la sèrie va passar a les mans d’un jove ajudant de Jijé anomenat André Franquin. Aquest jove es va fer seu el personatge en poc temps i el va mantenir durant 22 anys. I va arribar a ser, sens dubte, un dels millors historietistes de la història. Per mi, i és qüestió de gustos, superior a tots els seus coetanis. No en va Hergé, creador de Tintin, va dir que «al seu costat, no soc més que un pobre dibuixant«.

Després de Spirou, la seva altra gran fita va ser Sergi Grapes, un personatge molt desconegut aquí a Espanya en comparació amb França o Bèlgica. Es una sèrie molt divertida, enginyosa i amb un humor negre molt intel·ligent. Per això no m’he acostat mai a un personatge com Spirou, més infantil i amb un humor menys transgressor, amb el qual tenia la sensació que Franquin se sentia més a gust.

El volum 1 de Spirou i Fantasio per Franquin

Però recentment em vaig trobar a la biblioteca el número u de col·lecció que recopila les històries de l’autor amb el personatge. Ens trobem amb les primeres aventures escrites per un molt jove Franquin, encara sota tutela d’en Jijé, que es van començar a publicar en 1945.

Ens podem imaginar que el to de llavors i les seves històries no tenen res a veure amb allò que arribaria a ser. Així, si no es té en compte el seu context, aquestes històries (sobretot les primeres) són francament difícils de llegir com a obra autònoma actualment. Spirou era una sèrie de caràcter molt infantil, que transcorria en un món que clarament no existeix avui dia. Com a exemple evident hi ha la darrera història, Spirou i els pigmeus. Encara que es publica 15 anys després de l’ara polèmic Tintin al Congo, aquesta història pateix de tots els tòpics i paternalismes cap a Àfrica i els seus habitants que imperaven en aquella època.

Tot i això, el volum és una oportunitat única de veure l’evolució artística d’un autor. És increïble l’evolució que presenta el treball de Franquin durant els tres anys que inclou el llibre. Tots els aspectes, la narració, el disseny de personatges, el dibuix i el grau de detallisme, l’ús dels negres i les ombres, el guió, tot, absolutament tot, canvia i s’actualitza de manera força radical. Al final del volum ja veiem que Franquin ha fet seva la col·lecció, i que a partir d’allà només hi pot créixer.

Així, els guions continuen sent molt enfocats al públic infantil i pequen de certa ingenuïtat (no oblidem que el còmic i els mitjans audiovisuals encara estaven en bolquers). Però suposo que Spirou i Fantasio encara evolucionarà en aquest aspecte en els següents toms, fins a arribar a llegir el Franquin més proper al de Sergi Grapes (tot i que amb un to més infantil, sens dubte).

Pros

  • Veure l’evolució d’un artista que serà un dels millors de la professió ben aviat.
  • La capacitat d’un mitjà com el còmic per traslladar-te a una època llunyana.

Contras

  • Les històries del volum són molt ingènues, sobretot les supervisades per Jijé
  • Els personatges són indefinits, no tinc clar a què es dediquen Spirou i Fantasio, ni per què el primer va vestit de botons.

Recomanat per a:

Coneixedors del còmic, aficionats a l’obra de Franquin i interessats a la història en general. No crec que els nens d’avui tinguin paciència amb aquest tipus de material, sobretot les primeres històries.

Spirou i Fantasio de Franquin Vol 1 Detalls
Categories
aventures europeu

Astèrix i el Griu: darrere la pista del gal

Avui toca còmic europeu, i amb el clàssic dels clàssics: l’últim àlbum d’Astèrix i Obèlix (el 39, ni més ni menys): Astèrix després de les empremtes de l’Aixeta – no, és broma: Astèrix i el Griu. Els intrèpids gals es traslladaran a territori Sàrmata, actualment una zona entre Rússia, Mongòlia i Kazakhstan, a evitar que enviats de l’Imperi Romà, que mai no ha arribat tant a l’Est, aconsegueixin el mític Griu.

Portada de l'album Astèrix i el Griu

És difícil valorar els àlbums posteriors al guionista i creador original, René Goscinny. Era un paio que tenia «geni», i feia sempre feines molt fresques i divertides. Des que va morir, Uderzo, el dibuixant, va prendre el relleu durant molts àlbums, i es va evidenciar una baixada al guió. El 2008, Albert Uderzo va decidir parar. Però Astèrix continuava sent una màquina de fer diners, i es van nomenar els seus successors: Jean-Yves Ferri i Didier Conrad.

Tinc un afecte especial a la sèrie, no ho puc evitar. No en va, soc dels molts que han après a llegir amb aquestes «Bande Déssinées«. A més he tingut la sort de llegir-los en el seu idioma original, el francès, amb què es juga molt a la sèrie, donant veritables mals de cap als seus traductors. Tampoc ja soc el públic objectiu, encara que, reconeguem-ho, molts dels seus lectors actuals són els nens de llavors.

Detalls de l'album Astèrix i el Griu
El romá Fakenius (qué ens voldrán dir?) i l’espectacularitat del dibuix de Didier Conrad

Astèrix es va vendre als romans

Això és el que va dir la filla d’Uderzo quant aquest va vendre els drets de la sèrie a l’editorial Hachette. I aquí ve el dilema: «el que funciona no ho toquis» deia aquell. I Astèrix, per mèrits dels seus autors actuals o per nostàlgia, continua funcionant com un tro.

De fet, s’imprimeixen mundialment 5 milions d’exemplars de cada nou àlbum. I, això no obstant, es nota encotillat. Els dibuixos els podria haver signat Uderzo perfectament, potser ara són més refinats, nets i definits, amb més detall. I el guió continua basant-se en els jocs de paraules, les caricatures i els estereotips nacionals, els personatges carismàtics i les dinàmiques socials. Es continuen trobant algunes referències a l’actualitat, però la sèrie no evoluciona ni s’arrisca, cosa que fa de la seva lectura una experiència gairebé innòcua per a un adult. Cada nou número no aporta gran cosa… Potser arriscar amb visions personals d’autors reconeguts dels personatges en una sèrie paral·lela donaria els seus rèdits artístics, però no sembla que s’estigui per la labor d’innovar en aquest sentit.

En fi, Astèrix i el Griu és un àlbum que es llegeix fàcilment, on tindrem més del mateix, que no és poca cosa. Tot i que la sèrie no ha sabut evolucionar amb els seus lectors originals, alhora que potser no s’adapta al que busquen els nens d’avui. Mentre vengui el que ven, no hi haurà problema…