Categories
americá aventures ciència ficció

Void Rivals

Robert Kirkman: un creador amb instint narratiu

Robert Kirkman és un dels grans noms del còmic contemporani. Amb obres tan influents com The Walking Dead o Invencible, ha demostrat un talent especial per crear històries que atrapen i evolucionen de manera coherent. La seva nova aposta ens porta a un terreny molt especial per als que van créixer als anys 80 i 90: un univers compartit entre Transformers i G.I. Joe, dues franquícies clàssiques d’HASBRO.

Robert Kirkman y Lorenzo de Felici
Robert Kirkman i Lorenzo de Felici

L’Univers Energon: diversió assegurada

Durant dècades, tant Transformers com G.I. Joe han tingut joguines, sèries de televisió, pel·lícules i còmics de qualitat desigual. Amb Kirkman al timó, aquests mons convergeixen en un univers compartit que ofereix allò que promet: acció, aventura i entreteniment per a lectors que busquen alguna cosa fresca i divertida.

El pilar d‟aquesta nova etapa són tres sèries principals: Transformers, G.I. Joe i Void Rivals, la sèrie que obre el camí i de què parlem en aquesta ressenya.

De què tracta Void Rivals?

La història presenta dues races alienígenes en guerra des de temps immemorials. Un pilot d’un bàndol i una guerrera de l’altre acaben encallats en un planeta hostil. Per sobreviure, hauran de col·laborar, malgrat les diferències.

La premissa recorda Romeu i Julieta o la pel·lícula Enemic meu, però ràpidament es transforma en una space opera trepidant amb personatges carismàtics i un univers en expansió. A més, la sèrie introdueix picades d’ullet a Transformers sense impedir que cada títol es gaudeixi de manera independent.

Solila y Darak, los rivales de Voide
Solila i Darak, els rivals del Void

El que la fa especial

  • Worldbuilding sòlid: Kirkman construeix civilitzacions creïbles i un univers que creix de manera orgànica.
  • Personatges memorables: fins i tot figures secundàries aconsegueixen despertar empatia (sí, fins i tot un guant aconsegueix caure’ns bé!).
  • Art de Lorenzo De Felici: escenaris vasts, anatomies convincents i un traç net que sorprèn per la seva claredat.

Per què recomanem Void Rivals a les nostres extraescolars

Més enllà de l’aventura, aquesta obra és un exemple magnífic per als que estan aprenent còmic i Manga:

  • Ensenya com crear universos complexos i coherents.
  • Demostra la importància de desenvolupar personatges amb què connectar.
  • Inspira en el dibuix de mons fantàstics i en lús intel·ligent del detall i el contrast.
Eso es un robot o un juguete?
Aixó és un robot o una joguina?

Recomanació per a famílies

Edat suggerida: adolescents a partir de 12–13 anys.
Accessibilitat: lectura independent, no requereix conèixer tota la saga.
On trobar-lo: disponible a llibreries especialitzades.

👉 Si el teu fill o filla gaudeix amb la ciència ficció, Void Rivals és una lectura perfecta per despertar la imaginació i entendre com es construeixen grans històries.

Conclusió

Void Rivals és la mostra que Kirkman segueix en plena forma. Una sèrie que barreja aventures espacials, acció i personatges entranyables, tot acompanyat de l’art pràctic però espectacular de Lorenzo De Felici. Un còmic que enganxa número a número i que recomanem tant fans veterans com joves creadors que vulguin inspirar-se.

👉 A les nostres extraescolars de còmic i Manga, treballem moltes de les tècniques que veiem en obres com aquesta: creació de mons, disseny de personatges i narrativa visual. Un altre exemple, antecessora en moltes coses d’aquest Void Rivals, és l’obra de Moebius. Aquí teniu una ressenya d’una de les seves obres: Arzak el Vigilant.

Per el poder de Grayskull! – ai, no, aquest no! –
Gi Joe, let’s go! Autobots, al atac!

Categories
americá suspense

Brubaker & Phillips: dos mestres del còmic noir que val la pena descobrir

Al món del còmic hi ha parelles creatives que marquen època, i Ed Brubaker amb Sean Phillips n’és una. Fa més de 20 anys que publiquen històries que han rebut premis internacionals i el reconeixement de la crítica. El seu estil és inconfusible al món del còmic: relats de tall noir, protagonitzats per lladres, gàngsters i personatges al límit, sempre amb un enfocament adult i proper al cinema de Scorsese o sèries com The Wire.

El dibuix de Phillips és molt reconeixible pel seu estil realista, gairebé fotogràfic, i per l’ús expressiu del blanc i el negre. És capaç de transmetre tant la cruesa de la vida als marges com l’elegància pròpia del millor thriller.

No és sorprenent que Prime Video tingui en preparació una sèrie sobre Criminal, la seva obra més reconeguda.

Ed Brubaker y Sean Phillips
Ed Brubaker i Sean Phillips

Els meus herois sempre han estat ionquis: més enllà d’un títol cridaner

L’obra que ressenyem avui gira al voltant d’una protagonista ingressada en un centre de desintoxicació, que idealitza la figura de l’artista ionqui i hi viu un romanç complicat. Tot i que la trama és senzilla i accessible, en aquest cas els personatges resulten menys atractius que en altres històries del duo, cosa que pot fer que alguns lectors no se sentin identificats.

El dibuix també es percep menys polit del que és habitual, amb un traç més brusc que deixa entreveure massa el treball fotogràfic de base que sol fer servir Sean Phillips. Tot i així, segueix sent un còmic de qualitat notable, fàcil de llegir per la brevetat i amb un preu accessible.

Viñeta de Mis héroes siempre han sido yonkis
Fumar mentolats sona a glòria si estàs en un centre de desintoxicació… per cert, el bo d’en Sean s’utilitza a sí mateix com a model de tant en quant.

Per què ho recomano en un taller de còmic (per a adults)?

Més enllà de si aquesta obra concreta convenç més o menys, Brubaker i Phillips són un referent imprescindible per als que vulguin aprendre narrativa gràfica. Els seus còmics mostren com:
– Es construeix una atmosfera i un to coherent.
– El dibuix enforteix l’estat emocional dels personatges.
– Treballa amb referències fotogràfiques i les integra a la perfecció.
– Es poden explicar històries autoconclusives amb un gran impacte.

Per això, si teniu curiositat per la vostra feina, us animo a començar per Criminal, una sèrie de relats independents ambientats en un món realista i dur. És un material que sol trobar-se a biblioteques i resulta ideal per a joves i adults que vulguin acostar-se al còmic des d’una altra perspectiva.

Lectura, aprenentatge i creativitat

A les nostres activitats extraescolars de còmic i Manga, animem els alumnes a descobrir obres variades que enriqueixin la seva mirada. Tot i que és una obra per a adults, pot ser molt interessant observar algunes vinyetes de referència de Brubaker i Phillips. Un còmic no només és una bona història, sinó també aprendre recursos narratius que després es poden aplicar als seus propis projectes. Amb una taca negra ben situada, per exemple, es pot explicar més que no pas amb un dibuix molt detallat.

👉 Recomanació per a famílies: encara que estiguem parlat d’una obra per a adults, si el vostre fill o filla està interessat en la narració visual, segur que gaudiran i aprendran amb aquesta lectura: Detective conan

Categories
americá suspense

Cruel Summer

Per a la darrera lectura comiquera del 2023 no he pres riscos. Cruel Summer és una obra d’Ed Brubaker i Sean Phillips, una aposta segura (compte, res a veure amb el single de Taylor Swift)

Un spinoff Criminal

Per a qui no conegui l’obra d’Ed Brubaker i Sean Phillips, només dir que fa més de 15 anys que treballen junts, creant una obra molt consistent que ja ha guanyat 4 premis Eisner i nombroses nominacions. Si t’agraden les històries de lladres de poca muntanya, de detectius i de tot el que faci olor de gènere negre, sens dubte les seves obres t’agradaran. No crec que molts hagin estat més constants ni generat tanta obra de qualitat en aquest gènere en els darrers vint anys, sigui en cinema, sèries o literatura.

En cas que ens ocupa, Cruel Summer és ideal per tenir una mostra del que poden fer aquests autors junts. Encara que estigui ambientat a l’entorn de Criminal, és un spinoff que funciona perfectament com a obra unitària.

Viñetas de Cruel Summer, cómic de Ed Brubaker y Sean Phillips
Ed Brubaker juga de forma subtil en apel·lar a icones com la «femme fatale» coneguts pels lectors.

Anomenar-se Lawless marca…

La sinopsi de l’obra diu el següent:
Una saga derivada dels esdeveniments de Criminal. A l’estiu del 1988, Teeg Lawless torna a casa per planejar el cop més gran de la seva carrera. Però Ricky, el fill de Teeg, i els amics d’aquest estan començant a recórrer el mateix corriol fosc pel qual abans va caminar el seu pare, i aquest es convertirà en el pitjor estiu de les seves vides. Relat èpic d’una tragèdia que es passa de generació en generació, Cruel Summer és una obra mestra a càrrec dels autors noir més celebrats de la indústria.

Ed Brubaker defineix les seves obres com un tapís de personatges. I em sembla una visió encertada, ja que el protagonisme sol estar molt ben repartit. Aquí, un delinqüent reincident i el seu fill, una noia sense gaires escrúpols i un metòdic detectiu, entre d’altres, teixeixen una història sòlida, plena d’il·lusions i decepcions. Un avís: l’optimisme no sol formar part de les trames. Els protagonistes solen ser perdedors sense gaire possibilitat de redempció. Tot i així pateixes per ells, els personatges estan molt ben construïts i la seva fatalitat sempre té la seva raó de ser.

Pel costat de l’art, Sean Phillips sembla fet per a les històries que proposa Ed Brubaker. El seu dibuix és precís i realista, sens dubte usant referències fotogràfiques, però d’una manera molt subtil i pràctica. Fes servir les masses de negres de manera modèlica potenciant una gran narrativa, i transmet a tota l’obra un aire cinematogràfic que va com a anell al dit al món de Criminal. A més, el color del fill augmenta l’expressivitat d’un art, ja de per si, perfecte.

Ah, per cert, una adaptació ja és confirmada per part d’Amazon Prime. Si està mínimament ben portada, sens dubte la sèrie serà interessant, les bases són bones.

Viñetas de Cruel Summer, cómic de Ed Brubaker y Sean Phillips
Sean Phillips retrata els baixos fons com ningú.

La seva construcció de personatges marginals amb històries que no solen acabar bé resulta tan atractiva com les que al seu dia van fer Otto Preminger, Howard Hawks, John Houston, Orson Wells, Raymond Chandler, Hammet o James Ellroy.

Roberto Hernández, Director MeriStation y Subdirector de As

Pros

  • Un guió on tot està lligat i ben lligat
  • Un art immillorable per a aquest tipus d’obres

Contres

  • Que en certs entorns aquest tipus d’històries no estiguin gaire allunyats de la realitat

Recomenat per:

Tothom que gaudeixi de les bones històries de gènere negre. Aquestes protagonitzades per personatges que sobreviuen malgrat viure marcats per la fatalitat i de trames ben narrades i filades amb molta tensió i suspens.

Per llegir si t’ha agradat:

Si tagrada Breaking Bad, tagradarà qualsevol això. 100% assegurat.

Autors: Ed Brubaker i Sean Phillips


Editorial: Panini

Pagines: 288

Preu: 30€

Edat recomenada: a partir de 16 anys

Categories
americá aventures fantasía

Head Lopper

Head Lopper és una història d’espasa i bruixeria brutalment divertida. Ni més ni menys.

De monstre a monstre, i tiro perquè em toca…

A l’illa de Barra, la vida mai no ha estat fàcil. En els darrers temps, menys encara. Els monstres gegants són cada cop més nombrosos i delmen la població dia sí, i dia també. La vídua regent i el seu bebè emèrit no aconsegueixen frenar les incessants baixes de l’exèrcit reial. Els ànims estan per terra. Com a últim recurs, acudeixen a un mercenari, reputat per la seva diligència en separar els caps dels cossos dels seus enemics: Norgal, el Tallacaps. Però el resolutiu antiheroi, a més, ha de vigilar el que guarda a la seva pròpia bossa. I és que ell sap que amaga l’única cosa que el posa dels nervis (i això que els té d’acer): la xerraire cap de la perillosa Agatha, la famosa Bruixa Blava…
La missió del Tallacaps acabarà sent més gran del que s’esperava, i els seus enemics més terribles del que mai va poder imaginar.

Sí, la història de Head Lopper no és una ostentació d’originalitat, però ni falta que fa, lliura el que promet: epicitat i diversió per parts iguals. I funciona com el tall de la seva espasa.

Batalla del cómic Head Lopper número 1

A tallar caps!

Andrew MacLean va començar a autopublicar aquesta història i sembla que va arribar en mans adequades. Image, tercera editorial americana després de Marvel i DC, va començar a publicar la sèrie a tot el país, creant una nova franquícia i encimbellant MacLean com un dels autors més originals i interessants del moment.

El dibuix de MacLean és estilitzat, esquemàtic, es podria dir, però no mancat de densitat i complexitat. El seu ús de les masses de negre són a prop del nivell de Mike Mignola, i és un plus per a l’agilitat de la lectura. El disseny de personatges potser no és el més original, però sota el filtre del dibuixant, adquireixen un atractiu inusitat i diferent: generen interès i en volem saber més. La seva narrativa fa que sigui un còmic (o novel·la gràfica, com vulgueu), molt fàcil de llegir i molt espectacular, usant fins i tot recursos inusuals que, en una altra obra, resultarien estranyes però que aquí s’accepten com a naturals.

Escena de acción del cómic Head Lopper número 1

Estil retro-modern? El cas és que és «molón»

És un estil modern que alhora té un to retro dels vuitanta o els noranta, molt deutor dels videojocs, amb colors plans i força saturats. Potser és boig, però no puc evitar pensar en coses com els videojocs Golden Axe, o el mitjà-metratge Kung Fury o les sèries Stranger Things i Cobra Kay. No sé ben bé què em fa pensar-hi, ja que no crec que fos un estil que existís llavors, però en té alguna cosa… Per cert, molts noten referències també a Hora d’aventures, sèrie que està a la meva llista de deures… (potser un dia…).

Tot això fa de Head Lopper una obra fresca, dinàmica i divertida, per a joves i grans que busquen una fantasia més directa i agressiva que Bone que hagin gaudit amb Conan, Willow (la pel·lícula, no la sèrie), The Witcher o les batalles de Joc de Trons.

PD: Per cert, si us pregunteu què és un lopper, és una podadora… Es pot ser més directe que anomenar-se “Poda Caps”?

Pros

  • Divertit i «molón», t’agradarà «mogollón» (sic)

Contres

  • No n’hi ha cap… Potser més profunditat en la història? Potser aleshores no seria Head Lopper i seria una altra cosa.

Recomenat per a:

Qualsevol adolescent o adult que vulgui gaudir amb aventures d’espasa i de bruixeria que modernitzen el millor de la fantasia clàssica.

Per llegir si t’ha agradat:

The Witcher d’Andrzej Sapkowski i la seva adaptació televisiva a Netflix.

Autors: Andrew MacLean

Editorial: Norma Editorial

Pagines: 280

Preu: 23€

Edat recomenada: a partir dels 12 anys

Categories
americá superherois

Zot!, d’en Scott McCloud

Si hi ha un gran divulgador actual del còmic és sens dubte Scott McCloud. Va prendre el relleu de Will Eisner i Osamu Tezuka per analitzar i entendre el mitjà íntegrament. Després d’un primer gran èxit com Entendre el còmic, va continuar treballant de manera constant i meticulosa perquè s’entenguin els trucs que fan d’aquest mitjà un mitjà sense límits.
Però abans de ser el referent que avui és, va crear el seu primer còmic, Zot!, amb una petita editorial minoritària americana. El jove McCloud estarà a l’alçada de l’actual?

El poder de l’optimisme

Narra l’història d’un heroi els poders del qual són volar i un inacabable optimisme, que fa que sempre surti victoriós, si així ell ho creu. Zot viu en una utòpica Terra d’una altra dimensió, de la qual obté tota mena d’artilugis amb què s’enfronta a uns dolents les característiques dels quals es contraposen a aquesta utopia. D’altra banda, pot viatjar entre dimensions, i mantindrà una relació amb una noia procedent de la nostra Terra, que sentirà una admiració normal pel superheroi i pel món del qual procedeix.

Enfrontar-se a les pàgines de Zot! és un exercici curiós sabent lʼesdevenir del seu autor. Zot! va néixer com a contrapartida lluminosa dels superherois tradicionals, que estaven en plena efervescència del superheroi fosc, iniciada principalment per El Retorn del Cavaller Fosc de Frank Miller. Juga a confrontar constantment les dues cares d’una mateixa moneda i, en lloc de basar la seva narració a l’acció, prefereix explorar els sentiments dels seus personatges.

Mostra de Zot!, de Scott McCloud en blanc i negre
Mostres de págines de Zot! de Scott McCloud

Dues parts ben diferenciades

Zot! no té problemes a reinventar-se (cosa que en altres personatges i editorials més potents sol ser difícil), i bona mostra és la clara transformació que pateixen els personatges a la segona part del relat. Zot queda atrapat al nostre món, i com Gurb, aprofita per analitzar la nostra realitat des de la perspectiva d’un estrany. Què ha portat el nostre món a no ser una utopia com el seu? És aquí on el dibuixant dóna el do de pit, la sèrie millora aprofundint els sentiments dels seus personatges i on s’atreveix a tocar els temes sociològicament més profunds. Si la sèrie hagués estat així des del principi, sens dubte seria una de les més importants de la història del còmic. Però potser necessitava evolucionar amb el seu autor.

Zot! m’ha sorprès pel que fa al dibuix. Acostumat a llegir l’autor a les seves obres divulgatives, on l’autor té un dibuix sobri però extremadament precís, aquí no ho és tant. És normal: estem parlant que McCloud era un noi que estava davant de la seva primera obra llarga. Al llarg de la història veurem vinyetes molt desiguals, algunes molt aconseguides, i d’altres en què hi ha errors anatòmics o expressions estranyes. Veurem, a mesura que l’obra avança, com el jove autor, com si fos Zot, està convençut que triomfarà en la seva gran passió i pren el pols al dibuix, realitzant obres memorables que li van aportar els primers premis.

El fons i la forma

Pel que fa al fons, la història de Zot! té també molts èxits. La història, que sembla molt naïf al principi, mica en mica va guanyant en complexitat. Es nota que l’autor utilitza les primeres impressions que genera al lector per jugar-hi i capgirar-les. No entrarem a desgranar cada part de joc que McCloud ens brinda al còmic, però acaba sent una obra molt més complexa del que sembla. Conté uns missatges molt més moderns i realistes del que es pugui sospitar veient les portades.

detall de Zot!, de Scott McCloud  en blanc i negre
Detall de Zot!, de Scott McCloud

Pel que fa a l’edició, en Scott McCloud va decidir reimprimir la seva obra obviant els 10 primers números a color, que va decidir descartar per no considerar-los al nivell de les expectatives. Entenc que com a artista de vegades sigui difícil enfrontar-se als teus primers treballs, però no és menys cert que ens treu cert context de la història, i es troba a faltar saber com es coneixen els dos protagonistes, com es converteix en mono el germà de la noia, etc. Tot plegat deixa la sensació dexperiència inacabada. Pel que es pot llegir al tom, no és una obra perfecta, ni formarà part d’un top10 d’obres del segle XX, però sí que apunta maneres del que serà un gran expert i divulgador del medi.

Pros

  • La narració van a poc a poc atrapant i sorprenent, en una història de superherois i de ciència-ficció optimista.
  • El gran valor que té aquesta obra és que l’autor no deixa d’experimentar amb la narració. Resulta molt gratificant entendre a poc a poc el perquè de les seves decisions i és d’aplaudir els riscos que assumeix un autor el punt fort del qual no és el dibuix.

Contres

  • El dibuix pot semblar un principiant, amb certs errors anatòmics o de perspectiva. Errors que a poc a poc s’esmenen a mesura que l’autor va creixent.

Recomanat per a:

Qualsevol jove a partir de 10 anys. Especialment recomanat per a qui hagi gaudit les obres de divulgació de Scott McCloud.

Per llegir si t’ha agradat:

Metropolis, d’en Fritz Lang.

Autors: Scott McCloud

Editorial: Planeta Cómic

Págines: 576

Preu: 35€

Edat recomenada: a partir de 10 anys

Categories
americá slice of life

Somriu de Raina Telgemeier

Al saló passat li vaig donar l’opció a la meva filla gran d’escollir el còmic que ella volgués. No va tenir gaires dubtes: una amiga seva s’havia llegit aquest còmic i li havia agradat molt. La meva filla, com comença a ser habitual (la qual cosa m’enorgulleix una miqueta), se’l va llegir d’una tirada. I tot seguit, jo mateix li he fet un tacte. Què trobem a Somriu, la novel·la gràfica autobiogràfica de Raina Telgemeier?

Terror al dentista

Principalment un accident fortuït que el va fer perdre les dues dents davanteres superiors (Auch!). Durant tot el procés de recuperació, amb visites constants al dentista i diversos especialistes, seguirem la vida de Raina i passo a l’adolescència. Les múltiples pors, les dificultats d’encaix a l’institut, l’evolució de l’amistat i molts altres temes força complicats d’aquesta etapa vital se sumen al ja de si dur trauma d’estar la barbaritat de quatre anys patint per culpa de les maleïdes dents.

Novela gráfica Sonríe de Rayna Telgemeier

Relat cumplidor

La història flueix de manera àgil i sense grans salts de ritme (tot i que els salts temporals són obligatòriament nombrosos). El missatge és clar: poc del que passa a l’adolescència és tan greu com sembla a primera vista. Un missatge relativista força adequat quan solem donar més importància de la que mereixen determinats aspectes estètics. Això sí, qui sigui aprensiu amb això de les dents ho passarà una mica malament.

Tècnicament la narració és més que correcta, amb un estil de dibuix adequat per al que tracta, sense grans ostentació ni experiments. Funciona perfectament i sense semblar-me una obra nova ni de contingut únic, va aconseguir ser nominada als premis Eisner (el premi més important de còmic americà), guanyant el premi a millor publicació juvenil. A més va ser triada pel director de la Revista de llibres del New York Times, com a millor llibre de 2010 per la Revista Kirkus, millor llibre infantil el 2011 per a l’Associació de Biblioteques Americana i el 2011 com una de les deu millors novel·les juvenils segons YALSA. Però el més important és que s’ha aconseguit fer un lloc important entre els lectors d’aquesta edat.

Novela gráfica Sonríe de Rayna Telgemeier

Pros

  • És un relat veraç i íntim de l’etapa més convulsa de la vida.

Contres

  • Si no ets el seu públic objectiu, perdrà força interès.

Recomenat per:

Qualsevol preadolescent. L´experiència traumàtica de l´autora transmet una bona lliçó de vida.

Autor: Raina Telgemeier
Editorial: en castellá Maeva Ediciones, en catalá EntreDos
Págines: 216
Preu: 16,90€
Edat recomenada: a partir de 8 anys

Categories
americá slice of life

Germana petita. Petita cangur

La meva filla va triar un còmic com a regal d’aniversari. Estava tan absorta a la lectura, que se’l va llegir d’una asseguda. Òbviament, ja m’està demanant els següents. I jo he aprofitat i m’ho he llegit també (no fos cas que no m’agradi, per aquí no passo). Què m’haurà semblat Germana petita. Petita cangur?

L’imaginació de la Karen

Karen té uns set anys. Filla de pares divorciats, viu, amb el seu germà petit, entre dos mons. Lluny de dramatitzar-lo, Karen i el seu germà gaudeixen de valent amb les seves dues noves famílies. En aquest còmic en concret, la poderosa imaginació de Karen el portarà a enfrontar-se a la seva veïna, la bruixa Destí Mórbid.

El còmic trasllada una visió positiva de la vida per als lectors de l’edat (o una mica més grans) de Karen. Em sembla una lectura amena, divertida i amable. A més, és una bona introducció al còmic, amb una protagonista amb què es poden identificar molt fàcilment. A diferència d’altres productes clàssics que he ressenyat, aquí els lectors objectiu no tindran la barrera històrica per enganxar-s’hi des del primer minut.

Germana Petita. Petita Cangur detall còmic

L’história d’un èxit transmedi

Aquesta sèrie és un spin-off d’una altra sèrie de novel·les gràfiques que adapten les novel·les d’Ann M. Martin: El club de les cangurs. Aquest ha estat l’èxit de les novel·les i de la seva posterior adaptació a còmic, que també s’ha traslladat a l’audiovisual i la imatge real gràcies a Netflix. Entenc Germana petita. Petita cangur com una versió més infantil de la sèrie arrel, encara que desconec el producte original i només són suposicions. L’enllaç entre l’una i l’altra és un personatge: Kristy, germanastra de la nostra protagonista, i creadora de l’esmentat club.

Kathy Farina adapta les novel·les amb una clara intenció de menys és més. Fuig de possibles complexitats per aportar un producte tan entendible com sigui possible per als seus lectors. El dibuix és molt deutor de l’animació, sector del qual l’autora prové. A mi em recorda molt a l’estil de la magnífica sèrie Steven Universe. És una línia clara reconeixible molt acolorida i atractiva.

En resum, que sí, que compraré a la meva filla tots els còmics que apareguin d’aquesta sèrie :-).

Germana Petita. Petita Cangur detall còmic

Pros

  • Una narració entretinguda pel seu públic objectiu
  • La visió positiva de la vida que desprèn lobra
  • Un dibuix funcional però atractiu

Contres

  • No se m’acut cap, la veritat

Recomenat per:

És una lectura ideal per a nens i nenes de 8 anys en endavant. Lectura fàcil i entretinguda per a primers lectors i iniciar-te al món del còmic.

Autor: Katy Farina, Ann M. Martin
Editorial: MAEVA young
Págines: 152
Preu: 14,15€
Edat recomanada: 8-11 anys

Categories
americá aventures

El Poder del Foc

Robert Kirkman va sorprendre el món amb una saga de còmics que no donava ni un mínim respir a l’esperança. De fet, el seu plantejament inicial va ser: «Què passa després que el protagonista sobrevisqui a una pel·lícula de zombis?«. La resposta és bàsicament una altra, i una altra i una altra, els zombis passant de ser l’amenaça principal a deixar pas a una amenaça més gran: la humanitat que ha sobreviscut. Així va néixer The walking dead, que ha tingut una adaptació irregular en una sèrie amb molt d’èxit.

El Poder del Foc suposa un canvi radical davant d’aquesta desesperació constant. És un còmic que no es pren excessivament de debò a si mateix, és divertit i fresc, i tot un homenatge a un altre tipus de pel·lícules: les arts marcials.

Detalls de El Poder del Foc

Un equip que arrasa amb tot

Veurem com Owen Johnson arriba a un misteriós temple Shaolin, on cerca saber més dels seus pares biològics. Haurà d’integrar-se en una curiosa comunitat que cerca recuperar el poder del foc, necessari per salvar el món. Temps després, la vida d’Owen haurà canviat molt, però el perill aguaita. No explico més per no esbudellar la trama.

El seu guió no passarà a la història, però no li fa falta: és purament addictiu. És un còmic perfecte d’aventures, un gloriós passatemps que, com passava amb The Walking Dead o Invencible, cuida amb cura tots els seus personatges, principals i secundaris.

A més, deixa anar el magnífic dibuixant Chris Samnee per crear escenes de lluita memorables. Samnee domina la realitat al seu gust, és un dibuixant precís i alhora espectacular, que sap fer servir les masses de negre com a molt pocs (només cal veure el seu Instagram). El color de Wilson acompanya el relat de manera perfecta, que és el que se li demana.

Així que si vols passar una estona amb entreteniment de qualitat, aquest és el teu còmic. Actualment hi ha 4 volums a Espanya i sens dubte arribarà el 5è aviat.

Detalls de El Poder del Foc

Pros

  • Els personatges creats per Robert Kirkman
  • El dibuix de Chris Samnee

Contres

  • Si busques una obra que et faci reflexionar, no crec que sigui el teu còmic.

Recomanat per a:

Tots els aficionats a les pel·lícules d´arts marcials ia les novel·les d´aventures gaudiran de la proposta. És accessible i entretingut per a tota la família i segur que per als meus alumnes més grans de l’extraescolar.

Categories
americá aventures fantasía Sin categoría

D’en Bone fins als ossos

Bone és un clàssic instantani. És un còmic que uneix aventura, humor i fantasia.

Una aventura fantàstica

Tres cosins, Fone Bone, l’avariciós Phoney Bone i el ximple Smiley Bone han estat expulsats de Boneville i després d’un llarg viatge arriben a un llogaret on coneixeran la jove Thorn i la seva àvia. Es veuran embolicats en una aventura contra el senyor de les Llagostes per salvar el llogaret…

El dibuix és deutor de la línia clara europea, net i preciosista, que contrasta amb el disseny dels tres personatges Bone, més propis de l’animació. Segons el mateix Jeff Smith, l’autor, “era un gran fan de Carl Barks i Pogo, així que el més lògic era fer una barreja de Walt Kelly i Moebius.”, cosa que defineix força bé l’estil gràfic de l’obra.

Detalles del "cómo se hizo" de Bone

Un mercat a mans d’en Bone

Jeff Smith era un animador d’èxit quan va decidir embarcar-se a l’aventura de Bone. El còmic va començar sent autoeditat a ritme variable, a mesura que anava adquirint lectors. Va coincidir amb un moment d’efervescència al mercat del còmic americà. La baralla dels autors per retenir els drets de les seves obres va fer que molts sortissin de les editorials clàssiques i se n’anessin a editorials noves i petites o fins i tot s’autoeditessin. Va ser un boom que va permetre enriquir-se alguns autors més enllà del que s’esperava i va obligar el mercat editorial a adaptar-se i donar-li més pes a qui, en el fons, generava el negoci, els autors.

Obres d’èxit en crítica (moltes) i algunes en vendes (menys), es van servir de llibreries, distribuïdores, revistes i del boca orella per arribar a molts lectors que no havien tingut l’oportunitat de llegir res semblant fins aleshores.

Detalles del "cómo se hizo" de Bone

Un saborós os

En aquest context, Bone va ser un referent. Tenia i té una qualitat molt poc habitual: és un còmic per a tota la família. “Tots els meus lectors pensen a Bone quan volen regalar a la núvia el seu primer còmic”, diria fins i tot Jeff Smith. Té diversos nivells de lectura segons ledat del lector. En altres paraules, és una pel·lícula de Pixar (de les bones) en còmic.
De fet, aquest aspecte ha fet de Bone que navegui entre el còmic, la novel·la gràfica juvenil i els contes infantils, per la qual cosa editorials que mai no havien editat còmics com a tal, van fer el pas amb aquesta història.

Sens dubte, l’adaptació cinematogràfica sestà fent esperar, però arribarà més aviat que tard. Si manteniu l’essència del material original, segur que serà un èxit. De fet, aquesta obra ha rebut nombrosos premis Eisner i Harvey. A més, la seva recopilació en un sol tom és considerada com una de les deu millors novel·les gràfiques de tots els temps per la revista Time.

Pros:

  • És un còmic gaudible a qualsevol edat
  • Té personatges divertits i carismàtics
  • És una aventura memorable en un dels còmics més importants de les darreres dècades

Contres:

  • Potser és una obra una mica llarga per a un primer acostament al còmic: l’integral és un “tocho” que costa 45 euros. (Encara que les biblioteques són sempre una opció)

Recomenat per:

La seva gran virtut, a banda de tenir una bona història, un gran dibuix i personatges carismàtics, és que és per a tothom, sense excepcions.

Categories
americá aventures

Les Tortugues Ninja originals

Des de fa 15 anys hem viscut aquí, però abans d’això jo era la mascota del meu amo Yoshi. Imitant els seus moviments des de la meva gàbia vaig aprendre el secret de l’art ninja. I quan ens van obligar a venir a viure a Nova York, em vaig trobar per desgràcia per primer cop sense llar. Vagant per les clavegueres, menjant el que podia trobar, fins que un dia vaig descobrir un flascó de vidre trencat i quatre petites tortugues.

Els petits s’arrossegaven cap a un líquid que brillava i un recipient trencat que era a prop. Els vaig recollir tots en un flascó buit. I quan vaig despertar l’endemà, vaig tenir una sorpresa: n’havien duplicat la mida. Jo també creixia, particularment el meu intel·lecte. I vaig quedar sorprès de com semblaven d’intel·ligents, però això no era res comparat amb el que vindria després: una d’elles va parlar: “Pizza, pizza!”

Van continuar creixent i vaig començar a entrenar-les, ensenyant les habilitats que havia après amb el meu amo. I poc després els vaig posar noms: Leonardo, Michelangelo, Donatello i Rafael.

Així començava la pel·lícula que va beure directament de l’èxit de la sèrie de televisió, els ninots i el videojoc de la primera Nintendo de Les Tortugues Ninja. Un concepte molt boig que no obstant va golpejar molt fort a finals dels vuitanta i principis dels noranta. La resta és història.

Qui més qui menys sabia que la primera encarnació de les tortugues provenia de les vinyetes. De fet, a qui li interessava el tema sabia que el còmic no tenia gaire a veure amb l’adaptació televisiva que, fet i fet, definiria la imatge mental de les tortugues en els nens de llavors. Però mai no havien estat editades al nostre país aquestes primeres històries, fins que l’editorial ECC es va decidir a publicar la sèrie en luxosos toms fa tot just dos anys, el 2020.

Detalles de Las Tortugas Ninja originales

COWABUNGA!

El 1984 els dos amics Kevin Eastman (22) i Peter Laird (30) van decidir fundar l’Estudi Mirage (era el menjador del segon). Com a primera obra se’ls va acudir una cosa que els va semblar graciós i moló. Unes tortugues antropomòrfiques que fossin ninja i que impartissin justícia a Nova York: Les Tortugues Ninja. Ni més ni menys. Van decidir gastar-se els pocs diners que tenien a publicar el primer número amb una curta tirada, simplement per veure que tal. I no s’esperaven què passaria després.

Hi ha una anècdota que potser va marcar esdevenir de l’obra: Laird havia treballat en premsa, i va realitzar un dossier de premsa que va enviar a molts mitjans de comunicació. És possible que això ajudés a vendre el primer número, i a partir d’allà generar més interès.

La sèrie en si conté tot allò que «molava» en aquella època. Per exemple, estava molt de moda Frank Miller, que agradava molt de dibuixar ninges per tot arreu i aquí no caminen a la saga. Les tortugues eren molt més fosques que les seves versions animades (i molt més fàcils de dibuixar que els éssers humans per als dos incipients artistes).

Un detall curiós és que les benes que porten als ulls no tenien colors. Com que és un còmic en blanc negre no tindria sentit (de fet, a les portades eren totes vermelles). Solament es diferenciaven per l’arma que portaven i van anar a poc a poc adoptant un caràcter més marcat.

Detalles de Las Tortugas Ninja originales

En aquest primer volum podríem definir la narració i el guió com a bàsics i directes, més punk que el que es va veure després. El dibuix, com abans insinuo, també era d’uns principiants, era la primera obra que feien! A més, tenien una manera de treballar peculiar: tots dos dibuixaven totes les vinyetes. Quan un començava, l’altre l’acabava, cosa que a la indústria no s’havia vist mai. Tot i això, el concepte tenia enganxada, i reconeixem tots els elements que trobarem després replicats en tots els redissenys posteriors: Splinter, Schreder, April, els caçarrates, els alienígenes, La furgoneta, Casey Jones, etc. L’edició inclou comentaris dels creadors a cada número, cosa que encara és més d’agrair en una obra seminal com aquesta.

En resum, es nota que Kevin Eastman i Peter Laird van gaudir posant tots els conceptes que els agradaven (hi ha fins i tot un clon de la cantina de Star Wars), i alhora van patir cada pàgina per la seva inexperiència. La història d’un èxit instantani.

Pros

  • S’observa l’evolució en tots els aspectes d’una obra que forma part de la cultura popular
  • L’edició està molt cuidada

Contras

  • Si no estàs llest per veure obres amateurs, potser no és el teu còmic.

Recomanat per:

Si alguna vegada t’han agradat les tortugues, segurament gaudiràs veient el diamant en brut que és aquesta obra, tenint en compte que són uns còmics d’uns xavals que no buscaven res més que divertir-se. Als més joves segurament a primera vista no els atraurà, però els conceptes tan xulos de Les Tortugues Ninja els poden atrapar com va passar amb les generacions anteriors.