Avui toca còmic europeu, i amb el clàssic dels clàssics: l’últim àlbum d’Astèrix i Obèlix (el 39, ni més ni menys): Astèrix després de les empremtes de l’Aixeta – no, és broma: Astèrix i el Griu. Els intrèpids gals es traslladaran a territori Sàrmata, actualment una zona entre Rússia, Mongòlia i Kazakhstan, a evitar que enviats de l’Imperi Romà, que mai no ha arribat tant a l’Est, aconsegueixin el mític Griu.
És difícil valorar els àlbums posteriors al guionista i creador original, René Goscinny. Era un paio que tenia «geni», i feia sempre feines molt fresques i divertides. Des que va morir, Uderzo, el dibuixant, va prendre el relleu durant molts àlbums, i es va evidenciar una baixada al guió. El 2008, Albert Uderzo va decidir parar. Però Astèrix continuava sent una màquina de fer diners, i es van nomenar els seus successors: Jean-Yves Ferri i Didier Conrad.
Tinc un afecte especial a la sèrie, no ho puc evitar. No en va, soc dels molts que han après a llegir amb aquestes «Bande Déssinées«. A més he tingut la sort de llegir-los en el seu idioma original, el francès, amb què es juga molt a la sèrie, donant veritables mals de cap als seus traductors. Tampoc ja soc el públic objectiu, encara que, reconeguem-ho, molts dels seus lectors actuals són els nens de llavors.
Astèrix es va vendre als romans
Això és el que va dir la filla d’Uderzo quant aquest va vendre els drets de la sèrie a l’editorial Hachette. I aquí ve el dilema: «el que funciona no ho toquis» deia aquell. I Astèrix, per mèrits dels seus autors actuals o per nostàlgia, continua funcionant com un tro.
De fet, s’imprimeixen mundialment 5 milions d’exemplars de cada nou àlbum. I, això no obstant, es nota encotillat. Els dibuixos els podria haver signat Uderzo perfectament, potser ara són més refinats, nets i definits, amb més detall. I el guió continua basant-se en els jocs de paraules, les caricatures i els estereotips nacionals, els personatges carismàtics i les dinàmiques socials. Es continuen trobant algunes referències a l’actualitat, però la sèrie no evoluciona ni s’arrisca, cosa que fa de la seva lectura una experiència gairebé innòcua per a un adult. Cada nou número no aporta gran cosa… Potser arriscar amb visions personals d’autors reconeguts dels personatges en una sèrie paral·lela donaria els seus rèdits artístics, però no sembla que s’estigui per la labor d’innovar en aquest sentit.
En fi, Astèrix i el Griu és un àlbum que es llegeix fàcilment, on tindrem més del mateix, que no és poca cosa. Tot i que la sèrie no ha sabut evolucionar amb els seus lectors originals, alhora que potser no s’adapta al que busquen els nens d’avui. Mentre vengui el que ven, no hi haurà problema…
