Autor: Mateo

Banys Pleamar relata la infància d’Isaac Sánchez durant una època concreta, els anys 90, quan els seus pares regentaven un restaurant de platja – o quiosquet – a la costa de Badalona.

Autobiografia amb molt d’afecte

El gènere autobiogràfic és molt habitual al còmic (o novel·la gràfica, com vulgueu), sobretot al còmic underground americà (Somriu, per exemple) i al francobelga. El mercat espanyol (si se’n pot dir així) no n’és una excepció.

Tot i que sóc coetani d’Isaac, no recordo ser conscient de la història introductòria del seu Banys Pleamar: la costa de Badalona estava tan contaminada que estava prohibit el bany. Per això, els restaurants de platja solien tenir unes piscines per acontentar la població que volia fer una capbussada. D’aquí ve el nom de Banys.

No explicaré gaire més de l’argument de l’obra. Es compon de petites històries amb un fil conductor, on el restaurant esdevé gairebé el personatge més important de la narració. És una obra que desprèn molt d’afecte per les persones que hi surten. Aconsegueix preocupar-nos pel destí dels protagonistes i és tot un homenatge a la figura del pare d’Isaac.

Tot i que Banys Pleamar no és el primer còmic d’Isaac Sánchez, si va ser el més personal. Aquesta novel·la gràfica ha estat un dels còmics més celebrats de l’any 2022, i el seu èxit ha estat tan gran que hi ha una adaptació cinematogràfica en marxa.

“La part de veritat i de mentida que hi pugui haver a Baños Pleamar és indiferent perquè el que se sent en llegir-ho és real.”

Alain Villacorta, Es la Hora de las Tortas

No és en Loulogio, és l’Isaac Sanchez

Recordo riure’m a riallades davant de la pantalla de l’ordinador amb amics veient uns anuncis de telebotiga amb diàlegs i comentaris força verds d’un youtuber (quan crec que ni el terme existia) anomenat Loulogio. Reconec no haver seguit la trajectòria d’aquell divertit xaval, però es va fer comediant professional i no m’estranya: gràcia en tenia molta.

Vaig accedir a l’obra sense tenir consciència que Isaac Sánchez és Loulogio, o Loulogio és Isaac Sánchez, com vulgueu. I això m’ha fet veure l’obra des d’una altra perspectiva, i entenent millor si és possible d’on ve l’espurna d’aquest noi que, sens dubte, no s’esperava fer carrera a l’humor i sí al còmic. Ara ell mateix diu que ha fet un somni. Un somni del qual ara pot viure, i que explica al seu còmic següent, el recent “El de la batamanta”.

Un còmic per a tots

El dibuix d’Isaac és molt pràctic, és agradable a la vista i no necessita més ostentació per transmetre el més important de l’obra: l’amor cap al nucli familiar. A això s’hi uneix un gran ús de l’aquarel·la, que potencia el conjunt.

És curiosa la decisió de convertir en monstres (vampirs, homes-rata, etc.) la gent a qui Isaac no vol donar un protagonisme que no es mereixen. Així separa els personatges positius de la narració dels que no ho són. És un recurs formal molt intel·ligent que recorda al lector que no estem davant d’una recreació de la realitat, sinó d’una visió completament subjectiva (recurs que a Maus abasta tota l’obra).

A més, per mi, és tot un encert separar les trames amb fotos reals de l’època. Així veiem les persones reals que Isaac representa, i potencia els llaços que hi pots crear.

“Isaac Sánchez dóna a l’obra un toc de realisme màgic que l’allunya una mica d’aquests còmics de caràcter més documental i ens recorda que estem veient la vida dels membres de la seva família a través dels ulls del nen que va ser.”

Diego García Rouco, Zona Negativa

Per concloure, la resolució de la trama i l’epíleg fotogràfic acumulen la càrrega emocional més gran. Isaac no es posiciona a favor o en contra de les decisions dels personatges principals deixant que sigui el lector que decideixi. L’autor intenta quedar-se només amb allò important, la felicitat viscuda amb la seva família.

Pros

• Un “slice of life” molt agradable i nostàlgic
• Els personatges a qui agafes afecte a l’instant

Contres

• No és un drac, però alguna llàgrima sí que pot ser que caigui