Categories
americá aventures ciència ficció

Void Rivals

Robert Kirkman: un creador amb instint narratiu

Robert Kirkman és un dels grans noms del còmic contemporani. Amb obres tan influents com The Walking Dead o Invencible, ha demostrat un talent especial per crear històries que atrapen i evolucionen de manera coherent. La seva nova aposta ens porta a un terreny molt especial per als que van créixer als anys 80 i 90: un univers compartit entre Transformers i G.I. Joe, dues franquícies clàssiques d’HASBRO.

Robert Kirkman y Lorenzo de Felici
Robert Kirkman i Lorenzo de Felici

L’Univers Energon: diversió assegurada

Durant dècades, tant Transformers com G.I. Joe han tingut joguines, sèries de televisió, pel·lícules i còmics de qualitat desigual. Amb Kirkman al timó, aquests mons convergeixen en un univers compartit que ofereix allò que promet: acció, aventura i entreteniment per a lectors que busquen alguna cosa fresca i divertida.

El pilar d‟aquesta nova etapa són tres sèries principals: Transformers, G.I. Joe i Void Rivals, la sèrie que obre el camí i de què parlem en aquesta ressenya.

De què tracta Void Rivals?

La història presenta dues races alienígenes en guerra des de temps immemorials. Un pilot d’un bàndol i una guerrera de l’altre acaben encallats en un planeta hostil. Per sobreviure, hauran de col·laborar, malgrat les diferències.

La premissa recorda Romeu i Julieta o la pel·lícula Enemic meu, però ràpidament es transforma en una space opera trepidant amb personatges carismàtics i un univers en expansió. A més, la sèrie introdueix picades d’ullet a Transformers sense impedir que cada títol es gaudeixi de manera independent.

Solila y Darak, los rivales de Voide
Solila i Darak, els rivals del Void

El que la fa especial

  • Worldbuilding sòlid: Kirkman construeix civilitzacions creïbles i un univers que creix de manera orgànica.
  • Personatges memorables: fins i tot figures secundàries aconsegueixen despertar empatia (sí, fins i tot un guant aconsegueix caure’ns bé!).
  • Art de Lorenzo De Felici: escenaris vasts, anatomies convincents i un traç net que sorprèn per la seva claredat.

Per què recomanem Void Rivals a les nostres extraescolars

Més enllà de l’aventura, aquesta obra és un exemple magnífic per als que estan aprenent còmic i Manga:

  • Ensenya com crear universos complexos i coherents.
  • Demostra la importància de desenvolupar personatges amb què connectar.
  • Inspira en el dibuix de mons fantàstics i en lús intel·ligent del detall i el contrast.
Eso es un robot o un juguete?
Aixó és un robot o una joguina?

Recomanació per a famílies

Edat suggerida: adolescents a partir de 12–13 anys.
Accessibilitat: lectura independent, no requereix conèixer tota la saga.
On trobar-lo: disponible a llibreries especialitzades.

👉 Si el teu fill o filla gaudeix amb la ciència ficció, Void Rivals és una lectura perfecta per despertar la imaginació i entendre com es construeixen grans històries.

Conclusió

Void Rivals és la mostra que Kirkman segueix en plena forma. Una sèrie que barreja aventures espacials, acció i personatges entranyables, tot acompanyat de l’art pràctic però espectacular de Lorenzo De Felici. Un còmic que enganxa número a número i que recomanem tant fans veterans com joves creadors que vulguin inspirar-se.

👉 A les nostres extraescolars de còmic i Manga, treballem moltes de les tècniques que veiem en obres com aquesta: creació de mons, disseny de personatges i narrativa visual. Un altre exemple, antecessora en moltes coses d’aquest Void Rivals, és l’obra de Moebius. Aquí teniu una ressenya d’una de les seves obres: Arzak el Vigilant.

Per el poder de Grayskull! – ai, no, aquest no! –
Gi Joe, let’s go! Autobots, al atac!

Categories
Sin categoría

Una mirada als orígens de la historieta

El còmic, una forma universal de contar històries

Quan parlem de còmic o historieta, solem pensar en personatges moderns com Mortadel·lo, Batman o Dragon Ball. No obstant això, si ens cenyim a la definició més acceptada —“sèrie o seqüència de vinyetes que explica una història”—, descobrim que hi ha obres molt anteriors al segle XX que compleixen aquesta descripció.

Al cap i a la fi, una vinyeta no deixa de ser una il·lustració que forma part d’una seqüència, amb marc o sense, amb text o sense.

The Yellow Kid i el naixement del còmic modern

Durant anys es va considerar que el primer còmic va ser The Yellow Kid, publicat a la premsa nord-americana el 1895. La seva innovació va estar a integrar els diàlegs al dibuix, ja que el protagonista “parlava” a través de textos a la seva roba.

Però, aquest és realment el primer còmic? No necessàriament. El còmic no sempre necessita text ni baffarades per existir. El que és essencial és la seqüència d’imatges que transmet una història.

Origen de los cómics: The Yellow Kid, tira de 1899
The Yellow Kid, tira de 1898.

Històries en imatges: molt abans de 1895

La narració mitjançant imatges és tan antiga com la humanitat:

  • Pintures rupestres que relataven caceres.
  • Jeroglífics egipcis o pictogrames usats per comunicar idees.
  • Vidrieres de catedrals medievals, que ensenyaven episodis religiosos a qui no sabien llegir.

Més endavant, trobem exemples clars a l’art japonès de Hokusai o als relats il·lustrats de Rodolphe Töpffer a Suïssa.

Un cas especialment interessant és el tapís de Bayeux (segle XI). Amb gairebé 70 metres de llargada, brodat amb escenes i inscripcions en llatí, narra la conquesta normanda d’Anglaterra com una autèntica historieta medieval.

Origen de los cómics: el tapiz de Bayeux
El tapís de Bayeux.

El còmic com a llenguatge artístic

El còmic ha anat evolucionant com qualsevol altra forma d’art, incorporant codis com els entrepans o les onomatopeies. Això no obstant, aquests elements no són imprescindibles: són convencions compartides que faciliten la narració, i que de vegades es trenquen per innovar —com fan artistes contemporanis tipus Banksy.

Un exemple divertit d’aquest poder narratiu apareix a la pel·lícula Ice Age, quan Sid el mandrós interpreta pintures rupestres com si fossin una seqüència animada que explica la tragèdia del mamut Manny.

Origen de los cómics: pinturas rupestres
Pinturas rupestres representant la caça de búfals al Sáhara.

Per què és important per als nostres alumnes?

A les nostres extraescolars de còmic i màniga mostrem als alumnes que aquest mitjà no és una mica menor ni exclusivament infantil:

  • És un llenguatge universal comprensible més enllà de l’idioma.
  • Permet aprendre a narrar visualment amb recursos simples però potents.
  • Connecta amb la història de l’art i la comunicació humana.

Al capdavall, el còmic no és una moda recent: és una expressió inherent a la humanitat, la manera més senzilla i poderosa de transmetre idees, emocions i coneixements a través d’imatges.

👉 En conclusió: més que preguntar-nos quin va ser “el primer còmic de la història”, el que descobrim és que explicar històries amb imatges ens ha acompanyat sempre. I aprendre aquest llenguatge ajuda els joves a desenvolupar creativitat, observació i capacitat narrativa.

Categories
americá suspense

Brubaker & Phillips: dos mestres del còmic noir que val la pena descobrir

Al món del còmic hi ha parelles creatives que marquen època, i Ed Brubaker amb Sean Phillips n’és una. Fa més de 20 anys que publiquen històries que han rebut premis internacionals i el reconeixement de la crítica. El seu estil és inconfusible al món del còmic: relats de tall noir, protagonitzats per lladres, gàngsters i personatges al límit, sempre amb un enfocament adult i proper al cinema de Scorsese o sèries com The Wire.

El dibuix de Phillips és molt reconeixible pel seu estil realista, gairebé fotogràfic, i per l’ús expressiu del blanc i el negre. És capaç de transmetre tant la cruesa de la vida als marges com l’elegància pròpia del millor thriller.

No és sorprenent que Prime Video tingui en preparació una sèrie sobre Criminal, la seva obra més reconeguda.

Ed Brubaker y Sean Phillips
Ed Brubaker i Sean Phillips

Els meus herois sempre han estat ionquis: més enllà d’un títol cridaner

L’obra que ressenyem avui gira al voltant d’una protagonista ingressada en un centre de desintoxicació, que idealitza la figura de l’artista ionqui i hi viu un romanç complicat. Tot i que la trama és senzilla i accessible, en aquest cas els personatges resulten menys atractius que en altres històries del duo, cosa que pot fer que alguns lectors no se sentin identificats.

El dibuix també es percep menys polit del que és habitual, amb un traç més brusc que deixa entreveure massa el treball fotogràfic de base que sol fer servir Sean Phillips. Tot i així, segueix sent un còmic de qualitat notable, fàcil de llegir per la brevetat i amb un preu accessible.

Viñeta de Mis héroes siempre han sido yonkis
Fumar mentolats sona a glòria si estàs en un centre de desintoxicació… per cert, el bo d’en Sean s’utilitza a sí mateix com a model de tant en quant.

Per què ho recomano en un taller de còmic (per a adults)?

Més enllà de si aquesta obra concreta convenç més o menys, Brubaker i Phillips són un referent imprescindible per als que vulguin aprendre narrativa gràfica. Els seus còmics mostren com:
– Es construeix una atmosfera i un to coherent.
– El dibuix enforteix l’estat emocional dels personatges.
– Treballa amb referències fotogràfiques i les integra a la perfecció.
– Es poden explicar històries autoconclusives amb un gran impacte.

Per això, si teniu curiositat per la vostra feina, us animo a començar per Criminal, una sèrie de relats independents ambientats en un món realista i dur. És un material que sol trobar-se a biblioteques i resulta ideal per a joves i adults que vulguin acostar-se al còmic des d’una altra perspectiva.

Lectura, aprenentatge i creativitat

A les nostres activitats extraescolars de còmic i Manga, animem els alumnes a descobrir obres variades que enriqueixin la seva mirada. Tot i que és una obra per a adults, pot ser molt interessant observar algunes vinyetes de referència de Brubaker i Phillips. Un còmic no només és una bona història, sinó també aprendre recursos narratius que després es poden aplicar als seus propis projectes. Amb una taca negra ben situada, per exemple, es pot explicar més que no pas amb un dibuix molt detallat.

👉 Recomanació per a famílies: encara que estiguem parlat d’una obra per a adults, si el vostre fill o filla està interessat en la narració visual, segur que gaudiran i aprendran amb aquesta lectura: Detective conan

Categories
Sin categoría

Akira Toriyama

Parlar d’Akira Toriyama i el que ha suposat per a un munt de generacions, sobretot gràcies a Bola de Drac, seria una mica ridícul a hores d’ara. La setmana passada no em vaig poder contenir i vam fer un petit tribut a la seva figura, llegint Dr. Slump a classe i dibuixant una petita selecció d’alguns dels seus personatges més divertits de dibuixar.

Personatges de Bola de drac Dragon Ball

Quan dibuixo, sempre recordo la meva mentalitat quan era petit

Akira Toriyama


Adjunto la fitxa de dibuix perquè pugueu provar de dibuixar-los vosaltres mateixos. Endavant!

Categories
europeu històric slice of life

Kinderland, de Mawil

Aquest any un amic invisible que sospito que viu a Berlín m’ha portat una curiositat amb vinyetes i entrepans, (Ostres! els elements compartits per una novel·la gràfica i un còmic… gest de complicitat, picada d’ullet). En fi que tinc al meu prestatge Kinderland, de Mawil, un còmic alemany en la seva edició francesa (l’alemany el porto regular…). El meu amic invisible deu haver encertat?

Una infància a la RDA

Kinderland relata com es desenvolupava la infància al costat socialista alemany poc abans de la caiguda del mur. El seu protagonista, Mirco, té tots els elements que en fan fàcilment abusable… és petitó, porta ulleres i, per què no dir-ho, és bastant mèdica. Però es farà amic d’un noi nou de l’altra classe amb una reputació molt mala. Junts s’aficionaran al Ping pong i es convertiran en els millors jugadors d’aquest esport de l’escola. Llavors creixerà l’ambició de crear un torneig estudiantil de Ping pong…

Mawil retrata molt bé els personatges, prenent-se el seu temps a mostrar-nos les seves motivacions, dubtes i preocupacions. El ritme de lectura és lent, però constant, amb una agilitat sorprenent a l’hora de mostrar els partits de Ping pong, arribant a assolir altes cotes d’epicitat. El seu estil de dibuix, proper al cartoon, fa que tot sigui molt dinàmic, amb un disseny de personatges que els defineix molt bé.

Páginas del cómic Kinderland, de Mawil
Torsten és menys ferotge del que sembla…

La importància del punt de vista

Una de les coses que em semblen molt interessants és que Kinderland trasllada a la perfecció el punt de vista dels nens. Els problemes inherents a la situació política del moment només es perceben de reüll i sembla que només preocupen els adults. Els nens estan acostumats, no coneixen una altra cosa i ho accepten tot tal com ve. Em sembla molt realista i un encert que sigui així. Els importa el dia a dia, els amics de l’escola o el Ping pong.

«Per a qui vulgui entendre com era la vida a l’Alemanya Oriental comunista, Kinderland de Mawil és una lectura obligada.»

Michael Pilz, Die Welt

És cert que la tensió inherent entre els adults i els nens es veu reforçada per la situació que vivien a l’època, però el motiu de les discussions poden ser perfectament replicables avui dia aquí mateix. En el fons, encara que estigui ambientada en un moment especialment convuls, la major part d’aquesta història podria estar ambientada a qualsevol lloc i qualsevol moment.

En resum, un còmic i un autor que desconeixia completament, al qual se’l nota molt ofici i narrativament té molt nivell. Seguiré amb interès el que faci. M’ha sorprès no veure-la editada aquí, i més tenint en compte que s’editen moltes obres que ni de bon tros arriben a aquest nivell. A veure si alguna editorial s’encoratja. Ah… i que bé tenir amics invisibles que em coneixen tan bé! 🙂

Páginas del cómic Kinderland, de Mawil
El Ping pong mai va ser tan èpic.

«Mawil recaptura brillantment l’experiència mundana i transcendental de créixer darrere del mur de Berlín. Contada a través de la visió infantil però amb la seva sensible percepció adulta, Kinderland és la seva obra mestra.»

Paul Gravett

Pros

  • Els nens estan tractats amb molt d’afecte.
  • El dinamisme de les escenes de Ping pong.

Contres

  • El ritme és en general pausat i tranquil, si no t’agraden aquest tipus d’obres pot ser que no entris en el joc.

Recomenat per a:

Amants de les històries “slice of life” amb un context històric. De tota manera és una obra apreciable que una vegada llegida deixarà un bon regust a gairebé tothom.

Per llegir si t’ha agradat:

Goodbye Lenin de Wolfgang Becker

Autors: Mawil

Editorial: Gallimard en la seva edició francesa

Pagines: 292

Preu: No vull saber-ho… 😉

Edat recomenada: a partir de 12 anys

Categories
americá suspense

Cruel Summer

Per a la darrera lectura comiquera del 2023 no he pres riscos. Cruel Summer és una obra d’Ed Brubaker i Sean Phillips, una aposta segura (compte, res a veure amb el single de Taylor Swift)

Un spinoff Criminal

Per a qui no conegui l’obra d’Ed Brubaker i Sean Phillips, només dir que fa més de 15 anys que treballen junts, creant una obra molt consistent que ja ha guanyat 4 premis Eisner i nombroses nominacions. Si t’agraden les històries de lladres de poca muntanya, de detectius i de tot el que faci olor de gènere negre, sens dubte les seves obres t’agradaran. No crec que molts hagin estat més constants ni generat tanta obra de qualitat en aquest gènere en els darrers vint anys, sigui en cinema, sèries o literatura.

En cas que ens ocupa, Cruel Summer és ideal per tenir una mostra del que poden fer aquests autors junts. Encara que estigui ambientat a l’entorn de Criminal, és un spinoff que funciona perfectament com a obra unitària.

Viñetas de Cruel Summer, cómic de Ed Brubaker y Sean Phillips
Ed Brubaker juga de forma subtil en apel·lar a icones com la «femme fatale» coneguts pels lectors.

Anomenar-se Lawless marca…

La sinopsi de l’obra diu el següent:
Una saga derivada dels esdeveniments de Criminal. A l’estiu del 1988, Teeg Lawless torna a casa per planejar el cop més gran de la seva carrera. Però Ricky, el fill de Teeg, i els amics d’aquest estan començant a recórrer el mateix corriol fosc pel qual abans va caminar el seu pare, i aquest es convertirà en el pitjor estiu de les seves vides. Relat èpic d’una tragèdia que es passa de generació en generació, Cruel Summer és una obra mestra a càrrec dels autors noir més celebrats de la indústria.

Ed Brubaker defineix les seves obres com un tapís de personatges. I em sembla una visió encertada, ja que el protagonisme sol estar molt ben repartit. Aquí, un delinqüent reincident i el seu fill, una noia sense gaires escrúpols i un metòdic detectiu, entre d’altres, teixeixen una història sòlida, plena d’il·lusions i decepcions. Un avís: l’optimisme no sol formar part de les trames. Els protagonistes solen ser perdedors sense gaire possibilitat de redempció. Tot i així pateixes per ells, els personatges estan molt ben construïts i la seva fatalitat sempre té la seva raó de ser.

Pel costat de l’art, Sean Phillips sembla fet per a les històries que proposa Ed Brubaker. El seu dibuix és precís i realista, sens dubte usant referències fotogràfiques, però d’una manera molt subtil i pràctica. Fes servir les masses de negres de manera modèlica potenciant una gran narrativa, i transmet a tota l’obra un aire cinematogràfic que va com a anell al dit al món de Criminal. A més, el color del fill augmenta l’expressivitat d’un art, ja de per si, perfecte.

Ah, per cert, una adaptació ja és confirmada per part d’Amazon Prime. Si està mínimament ben portada, sens dubte la sèrie serà interessant, les bases són bones.

Viñetas de Cruel Summer, cómic de Ed Brubaker y Sean Phillips
Sean Phillips retrata els baixos fons com ningú.

La seva construcció de personatges marginals amb històries que no solen acabar bé resulta tan atractiva com les que al seu dia van fer Otto Preminger, Howard Hawks, John Houston, Orson Wells, Raymond Chandler, Hammet o James Ellroy.

Roberto Hernández, Director MeriStation y Subdirector de As

Pros

  • Un guió on tot està lligat i ben lligat
  • Un art immillorable per a aquest tipus d’obres

Contres

  • Que en certs entorns aquest tipus d’històries no estiguin gaire allunyats de la realitat

Recomenat per:

Tothom que gaudeixi de les bones històries de gènere negre. Aquestes protagonitzades per personatges que sobreviuen malgrat viure marcats per la fatalitat i de trames ben narrades i filades amb molta tensió i suspens.

Per llegir si t’ha agradat:

Si tagrada Breaking Bad, tagradarà qualsevol això. 100% assegurat.

Autors: Ed Brubaker i Sean Phillips


Editorial: Panini

Pagines: 288

Preu: 30€

Edat recomenada: a partir de 16 anys

Categories
nacional slice of life

Banys Pleamar

Banys Pleamar relata la infància d’Isaac Sánchez durant una època concreta, els anys 90, quan els seus pares regentaven un restaurant de platja – o quiosquet – a la costa de Badalona.

Introducción de Baños Pleamar

Autobiografia amb molt d’afecte

El gènere autobiogràfic és molt habitual al còmic (o novel·la gràfica, com vulgueu), sobretot al còmic underground americà (Somriu, per exemple) i al francobelga. El mercat espanyol (si se’n pot dir així) no n’és una excepció.

Tot i que sóc coetani d’Isaac, no recordo ser conscient de la història introductòria del seu Banys Pleamar: la costa de Badalona estava tan contaminada que estava prohibit el bany. Per això, els restaurants de platja solien tenir unes piscines per acontentar la població que volia fer una capbussada. D’aquí ve el nom de Banys.

No explicaré gaire més de l’argument de l’obra. Es compon de petites històries amb un fil conductor, on el restaurant esdevé gairebé el personatge més important de la narració. És una obra que desprèn molt d’afecte per les persones que hi surten. Aconsegueix preocupar-nos pel destí dels protagonistes i és tot un homenatge a la figura del pare d’Isaac.

Tot i que Banys Pleamar no és el primer còmic d’Isaac Sánchez, si va ser el més personal. Aquesta novel·la gràfica ha estat un dels còmics més celebrats de l’any 2022, i el seu èxit ha estat tan gran que hi ha una adaptació cinematogràfica en marxa.

“La part de veritat i de mentida que hi pugui haver a Baños Pleamar és indiferent perquè el que se sent en llegir-ho és real.”

Alain Villacorta, Es la Hora de las Tortas

No és en Loulogio, és l’Isaac Sanchez

Recordo riure’m a riallades davant de la pantalla de l’ordinador amb amics veient uns anuncis de telebotiga amb diàlegs i comentaris força verds d’un youtuber (quan crec que ni el terme existia) anomenat Loulogio. Reconec no haver seguit la trajectòria d’aquell divertit xaval, però es va fer comediant professional i no m’estranya: gràcia en tenia molta.

Vaig accedir a l’obra sense tenir consciència que Isaac Sánchez és Loulogio, o Loulogio és Isaac Sánchez, com vulgueu. I això m’ha fet veure l’obra des d’una altra perspectiva, i entenent millor si és possible d’on ve l’espurna d’aquest noi que, sens dubte, no s’esperava fer carrera a l’humor i sí al còmic. Ara ell mateix diu que ha fet un somni. Un somni del qual ara pot viure, i que explica al seu còmic següent, el recent “El de la batamanta”.

Un còmic per a tots

El dibuix d’Isaac és molt pràctic, és agradable a la vista i no necessita més ostentació per transmetre el més important de l’obra: l’amor cap al nucli familiar. A això s’hi uneix un gran ús de l’aquarel·la, que potencia el conjunt.

És curiosa la decisió de convertir en monstres (vampirs, homes-rata, etc.) la gent a qui Isaac no vol donar un protagonisme que no es mereixen. Així separa els personatges positius de la narració dels que no ho són. És un recurs formal molt intel·ligent que recorda al lector que no estem davant d’una recreació de la realitat, sinó d’una visió completament subjectiva (recurs que a Maus abasta tota l’obra).

A més, per mi, és tot un encert separar les trames amb fotos reals de l’època. Així veiem les persones reals que Isaac representa, i potencia els llaços que hi pots crear.

“Isaac Sánchez dóna a l’obra un toc de realisme màgic que l’allunya una mica d’aquests còmics de caràcter més documental i ens recorda que estem veient la vida dels membres de la seva família a través dels ulls del nen que va ser.”

Diego García Rouco, Zona Negativa

Per concloure, la resolució de la trama i l’epíleg fotogràfic acumulen la càrrega emocional més gran. Isaac no es posiciona a favor o en contra de les decisions dels personatges principals deixant que sigui el lector que decideixi. L’autor intenta quedar-se només amb allò important, la felicitat viscuda amb la seva família.

Pros

  • Un “slice of life” molt agradable i nostàlgic
  • Els personatges a qui agafes afecte a l’instant

Contres

  • No és un drac, però alguna llàgrima sí que pot ser que caigui

Recomenat per a:

Tot i que és una obra molt accessible per a tota mena de públic, crec que està especialment recomanat per als que van néixer entre els 70 i els 80, ja que la nostàlgia sens dubte farà el seu efecte.

Per llegir si t’ha agradat:

Els Fabelman (Steven Spielberg), canviant els EUA per Badalona i el Cinema pel Còmic. XD

Autor: Isaac Sánchez

Editorial: Dolmen

Págines: 224

Preu: 24,90€

Edat recomenada: a partir de 9 anys

Categories
fantasía manga terror

Kitaro

GeGeGe no Kitaro és un manga llegendari, amb què moltes japonesos han crescut, i és una lectura sorprenent i amena.

Un autor peculiar

Shigeru Mizuki (nascut Shigeru Mura), va néixer el 1922 i va créixer a Sakaiminato, una petita ciutat costanera. Allà va tenir una infància feliç amb la seva família i “Nonomba”, una dona gran creient en allò sobrenatural i que, segons ell recorda, li va explicar moltes històries de “yokai” – éssers sobrenaturals japonesos-. Després de participar a la Segona Guerra Mundial a la illa de Nova Guinea i perdre un braç a causa d’una explosió, va anar alternant diversos treballs fins que va aconseguir convertir-se en mangaka. El 1965 va crear la que seria la seva primera gran obra, i per la qual tots els japonesos ho recorden: GeGeGe no Kitaro.

L’obra es podria resumir de la manera següent: Kitaro és un nen fantasma, l’últim de la seva espècie, que es dedica a ajudar les persones davant dels iokai (fantasmes o monstres japonesos) més malvats. A Kitaro l’acompanya un ull amb un cos diminut: el seu pare (sí, el seu pare és un ull errant). A través de les seves històries episòdiques, coneixem un món sobrenatural no tan terrible com sembla a primera vista. I és que en general els iokai no han de ser malvats sinó els molestes.

Abraçant la foscor

Si bé és una obra de cort infantil, amb un desenvolupament de personatges no excessivament elaborats, l’ambientació és realment fosca. Entenc que a l’època els iokai eren ben coneguts del folklore japonès i no forçosament relacionats amb alguna cosa maligna, però m’imagino que l’ambient lúgubre del manga havia de generar una gran impressió en els nens japonesos. Tant, que em sembla molt difícil imaginar com hauria encaixat aquesta obra en un context occidental en aquella època.

De fet, la primera història continguda en el volum, on s’explica d’on prové Kitaro, és realment dura i estranya, amb imatges força grotesques i en què ja veiem que la interacció entre éssers humans i éssers sobrenaturals és complexa. El tom acaba amb una història molt entretinguda i molt més lleugera (encara que hagi morts per tot arreu) que té molt simbòlic: els monstres occidentals clàssics (Dràcula, l’home llop, Frankenstein i una bruixa), s’enfronten als iokai japonesos. Com és obvi, Kitaro serà qui desequilibri la balança a favor dels esperits asiàtics, que expulsaran els invasors.

Gegege no Kitaro interior

Kitaro és un homenatge a allò estrany

Per època, no es pot evitar comparar amb les obres de Charles Addams, i s’assemblen força sorprenentment, encara que el to de Kitaro és més estrany si és possible. Temes com la diversitat, el respecte per la naturalesa i l’acceptació del que és aparentment inexplicable inunden tota l’obra. El missatge, molt habitual al país nipó, dóna rellevància i interès afegit a una obra d’aquestes característiques. El dibuix també resulta particularment interessant, ja que Shigeru Mizuki, amb millors resultats fins i tot que Osamu Tezuka, experimenta amb diverses tècniques diferents que aconsegueixen transmetre aquest ambient tan particular que defineix l’obra.

En fi, un manga que avui dia, malgrat els anys, resulta entretinguda sobretot pel seu to fosc per a una obra considerada infantil. La barreja entre dibuix cartoon i uns ambients tan detallats són un gran encert de Shigeru Mizuki, que ha fet créixer Kitaro juntament amb moltes generacions de japonesos.

Pros

  • Aproximació molt curiosa al món sobrenatural japonès per als més joves
  • El missatge d’acceptació per allò diferent i desconegut

Contres

  • Com tota obra d’època, cal acceptar una certa innocència a l’argument

Recomenat per a:

Gaudir amb un terror forà apte per als més joves.

Per llegir si t’ha agradat:

La família Addams o el seu darrer producte audiovisual, Dimecres, de Netflix

Autor: Shigeru Mizuki

Editorial: Astiberri

Págines: 224 (x volum)

Preu: 18€

Edat recomenada: a partir de 9 anys

Categories
ciència ficció europeu

Lupus, de Frederik Peeters

Lupus, de Frederik Peeters, és un clar exemple per a qualsevol que desconegui el mitjà que el còmic pot tractar qualsevol gènere o temàtica.

Lupus es podria considerar un relat de ciència ficció més o menys clàssic a primera vista. Però Frederik Peeters ens narra una història d’amistat, amor i bàsicament sobre allò que implica fer-se gran. La despreocupació inherent de la joventut es perd a causa dels esdeveniments que ofereix la vida, i de poc o res serveix intentar madurar abans d’hora. És un cant a viure el moment, desmitificar la joventut i donar sentit a la vellesa.

Un autor TOP

Al meu entendre, Frederik Peeters és del millor que hi ha com a dibuixant i narrador actualment a l’escola europea. Té un estil de dibuix reconeixible i alhora molt adaptable, així com un disseny de personatges increïble. Toca tots els pals i té una producció sorprenent. Una de les primeres obres, Píldoras azules, és una meravella autobiogràfica sobre la seva relació sentimental amb una noia seropositiva, mare d’un fill amb la mateixa malaltia. Un còmic – o novel·la gràfica, com vulgueu – molt recomanable per a qualsevol. Reconec que aquest autor per a mi és una debilitat, i ho comparo molt amb Naoki Urasawa, que també destaca pel mateix: la versatilitat de personatges i la narració.

Lupus, de Frederik Peeters, detalle interior

Tot i que en el cas de Lupus, la història es desenvolupa pel meu gust de forma excessivament lenta i pausada. L’autor sempre s’ha sentit còmode amb les escenes reflexives i contemplatives, però potser en aquest cas s’ha passat de frenada. Em fa la sensació que els quatre toms que compon l’obra originalment es podrien haver compactat en tres. Ingerències editorials? És possible… De totes maneres, a qui li agradin aquest tipus d’històries, on és gairebé més important el que passa al cap dels personatges que el que passa fora, gaudirà amb Lupus.

“Amb Lupus, Frederik Peeters no només ha consolidat la promesa que ja havia anunciat a Píndoles blaves, sinó que a més ha despuntat com un d’aquells rars autors capaços d’atorgar una empremta íntima, reflexiva i summament personal als seus treballs de gènere, transcendint-los i enriquint-los . ”

Óscar Palmer. Revista U

Pel que fa al dibuix, Peeters està al seu -gran- nivell. Durant la lectura del tom es nota una lleu evolució, sobretot en l’ús de l’ombreig, afavorint l’enteniment del traç. També és cert que durant la història l’entorn varia molt, encara que principalment d’un entorn salvatge a un de més asèptic. Encara que crec que és una mica més general. Cal no oblidar que, amb Lupus, Peeters encara no havia acabat de polir l’estil, ja de per si molt depurat ja des dels seus inicis.

Lupus, de Frederik Peeters, segundo detalle interior

Lupus no només sorprèn amb el títol

Encara que l’entorn de ciència ficció pot fer enrere més d’un o una, aquest només serveix d’eina argumental per traslladar els personatges a situacions que l’autor interessa que visquin. La fugida endavant, els problemes que porta la convivència, la soledat o l’envelliment es tracten aquí amb cura i cura. Tot això mitjançant uns personatges que són tan humans que gairebé es tornen tan realistes com, de vegades, odiosos.

Tal com ho he entès, el missatge principal de l’obra té a veure que res no és immutable, tot canvia, encara que alhora es pot fer llarg i tediós. L’acceptació de la maduresa i la millor perspectiva que t’aporta del que vol dir ser viu: la importància de les coses és relativa segons el punt de vista que s’utilitzi.

“Personatges amb densitat prenen vida gràcies al traç ferm i la suggeridora imatgeria de Peeters. Una narrativa plena d’enquadraments impressionants, pinzellades minimalistes i lírics silencis còsmics.”

Andrés S. Braun. El País

Pros

  • El rerefons filosòfic de l’obra
  • El realisme dels personatges

Contres

  • El ritme lent d’alguns trams

Recomenat per:

Qualsevol persona que gaudeixi de les històries intimistes estiguin emmarcades en el gènere que sigui.

Para llegir si t’ha agradat:

Em recorda força el to d’Her, de Spike Jonze

Autors: Frederik Peeters

Editorial: Astiberri

Págines: 384

Preu: 25€

Edat recomenada: a partir de 14 anys

Categories
americá aventures fantasía

Head Lopper

Head Lopper és una història d’espasa i bruixeria brutalment divertida. Ni més ni menys.

De monstre a monstre, i tiro perquè em toca…

A l’illa de Barra, la vida mai no ha estat fàcil. En els darrers temps, menys encara. Els monstres gegants són cada cop més nombrosos i delmen la població dia sí, i dia també. La vídua regent i el seu bebè emèrit no aconsegueixen frenar les incessants baixes de l’exèrcit reial. Els ànims estan per terra. Com a últim recurs, acudeixen a un mercenari, reputat per la seva diligència en separar els caps dels cossos dels seus enemics: Norgal, el Tallacaps. Però el resolutiu antiheroi, a més, ha de vigilar el que guarda a la seva pròpia bossa. I és que ell sap que amaga l’única cosa que el posa dels nervis (i això que els té d’acer): la xerraire cap de la perillosa Agatha, la famosa Bruixa Blava…
La missió del Tallacaps acabarà sent més gran del que s’esperava, i els seus enemics més terribles del que mai va poder imaginar.

Sí, la història de Head Lopper no és una ostentació d’originalitat, però ni falta que fa, lliura el que promet: epicitat i diversió per parts iguals. I funciona com el tall de la seva espasa.

Batalla del cómic Head Lopper número 1

A tallar caps!

Andrew MacLean va començar a autopublicar aquesta història i sembla que va arribar en mans adequades. Image, tercera editorial americana després de Marvel i DC, va començar a publicar la sèrie a tot el país, creant una nova franquícia i encimbellant MacLean com un dels autors més originals i interessants del moment.

El dibuix de MacLean és estilitzat, esquemàtic, es podria dir, però no mancat de densitat i complexitat. El seu ús de les masses de negre són a prop del nivell de Mike Mignola, i és un plus per a l’agilitat de la lectura. El disseny de personatges potser no és el més original, però sota el filtre del dibuixant, adquireixen un atractiu inusitat i diferent: generen interès i en volem saber més. La seva narrativa fa que sigui un còmic (o novel·la gràfica, com vulgueu), molt fàcil de llegir i molt espectacular, usant fins i tot recursos inusuals que, en una altra obra, resultarien estranyes però que aquí s’accepten com a naturals.

Escena de acción del cómic Head Lopper número 1

Estil retro-modern? El cas és que és «molón»

És un estil modern que alhora té un to retro dels vuitanta o els noranta, molt deutor dels videojocs, amb colors plans i força saturats. Potser és boig, però no puc evitar pensar en coses com els videojocs Golden Axe, o el mitjà-metratge Kung Fury o les sèries Stranger Things i Cobra Kay. No sé ben bé què em fa pensar-hi, ja que no crec que fos un estil que existís llavors, però en té alguna cosa… Per cert, molts noten referències també a Hora d’aventures, sèrie que està a la meva llista de deures… (potser un dia…).

Tot això fa de Head Lopper una obra fresca, dinàmica i divertida, per a joves i grans que busquen una fantasia més directa i agressiva que Bone que hagin gaudit amb Conan, Willow (la pel·lícula, no la sèrie), The Witcher o les batalles de Joc de Trons.

PD: Per cert, si us pregunteu què és un lopper, és una podadora… Es pot ser més directe que anomenar-se “Poda Caps”?

Pros

  • Divertit i «molón», t’agradarà «mogollón» (sic)

Contres

  • No n’hi ha cap… Potser més profunditat en la història? Potser aleshores no seria Head Lopper i seria una altra cosa.

Recomenat per a:

Qualsevol adolescent o adult que vulgui gaudir amb aventures d’espasa i de bruixeria que modernitzen el millor de la fantasia clàssica.

Per llegir si t’ha agradat:

The Witcher d’Andrzej Sapkowski i la seva adaptació televisiva a Netflix.

Autors: Andrew MacLean

Editorial: Norma Editorial

Pagines: 280

Preu: 23€

Edat recomenada: a partir dels 12 anys